Falles des de Polònia

Ho sè, ara toca parlar d'Estocolm, peró vaig a ficar-me al dia amb les entrades que ja tenia escrites:

Dissabte, 21 de març de 2009



Ja està, finalment ha passat, m’he perdut les Falles. Durant la setmana fallera quasi no vaig pensar amb això, perquè van vindre’m a veure la meua germana i Silvia, i no vaig tindre temps ni per a pensar; a visitar açó, de festa ací, a la universitat a les huit, ara si tens ous estudies que demà tens un test... esgotadores!!! Però genials!!!! No esperava menys de vosaltres, Zeprosa!!

Però el dia desprès de la que va ser la meua particular nit de la cremà, mentre anava al tramvia (en la direcció correcta, no com altres vegades) anava sentint al MP3 la carpeta de La Gossa i Obrint Pas, i de sobte sonà aquesta cançó. I al moment, com dirien els gallecs que estan ací, "morriña".

Per a mi és una cançó que descriu de puta mare València, i vaig trobar a faltar mogolló aquesta ciutat de vegades tan genial, i moltes altres tan fatxa, però a la que he passat els millors anys de la meua vida sense dubte. No pel carrer de Cavallers, sino per Blasco Ibáñez, i no dalt d’una bicicleta vella, sino a peu tornant de festa, amb la millor companyia (la dels més perduts). I vaig pensar en les Falles de 2008, les millors de la meua vida, amb mil anècdotes: els bunyols de rigor; els madrilenys fallers; les patejades per un centre de la ciutat preciós; la sorprenent i tan esmentada discomóbil de Remember, que ens transportà als nostres temps “mozos” (eh primo!); el Aguacates sense música; la Pato en estat pur; la Falla gentilici; el xalao de la bateria; la teoria del que porta el banderí... Inoblidables.

Les Falles es planten tots els anys, però un any sense Falles es fa estrany. A més, eren les Falles de Rebe, i no he pogut estar. I encara que no siga com abans, m’haguera agradat acompanyar-la. Com ja he dit, hauré de tirar dels records de l’any passat.

Al departament vaig intentar explicar-los amb fotos i vídeos les falles, i es van quedar flipats, sobretot quan els vaig ensenyar com al acabar la setmana fallera es cremen. És trist, em van dir. Han de cremar-se, per a deixar lloc a les de l’any vinent, els vaig explicar jo. La veritat és que els que no han tingut la festa a prop des de xicotets no entenen que al acabar-se es cremen els monuments.

Espere que els que les vareu viure les disfrutareu com sempre. Els que no les hem pogut viure, l’any que ve les agafarem amb més ganes. De moment, alguna falla de secció tercera intentarem plantar a Estocolm.

Eixe dia, al tramvia, vaig estar pensant prou amb tots vosaltres, i amb la nostra ciutat comú. No m’agrada trobar a faltar. Em fica trist. I sé que quan tot açò acabe, quan arribe juliol i torne a casa, trobaré a faltar molt Gdansk i els companys d’ací. És el meu caràcter, sempre he sigut un melancòlic. Però com em va dir Noèlia, les coses vénen i van, i hem de disfrutar del que ens passa en cada moment.

Però el que més m’afecta, com a tots vosaltres, és quan trobe a faltar algú que no està, o almenys que no tenim a prop (perque el cel para lluny). Això és algo que no se’n va, que sempre estarà. I últimament, quan intente explicar als amics estrangers que quan els dic que sóc de València em venen amb la puta Fórmula 1, la Copa del América, Calatrava i la mare que ho va parir, que jo em pase pel forro totes eixes tonteries, que València ès algo més que el que alguns volen fer d’ella, no puc evitar indignar-me, i pensar amb tú, i trobar-te a faltar.

1 abraç molt fort a tots, estigueu on estigueu.