Melancolia, tristessa, soledat... saúdade. Terme que els engloba a tots, producte del record d'una alegria ausent, sensació desagradable de vegades, però necesària.
Aquesta és la paraula que definix Portugal. Un païs que sap saboretjar-la, fer-a una manera de viure.
En Portugal no ès estrany veure a persones solitàries. Als bars és fàcil trobar a algú sol a una taula, beguent un got de vi mentre fulleja el diari o llegeix un llibre.
Portugal és un païs de miradors. Ciutats amb carrers empinats, que pujen, que baixen, i a la part mès alta dels pobles, sempre et trobes amb un mirador des d'on pots veure la ciutat sencera, atravessada per un riu, o limitada per l'oceà Atlàntic. I a aquests miradors hi han taules de pedra on seure amb els amics i berenar, però tambè cadires de pedra amagades entre arbres o a un raconet apartades de tot on veure caure el Sol sol.
Oporto:
Nazaré (no vaig trobar a Pedro):
Portugal és tambè un païs del qual la gent es sol riure. Però Portugal és un païs que va enderrocar una dictadura amb clavells rojos. Cert que es van donar les circunstàncies idónees, que el mateix exèrcit, l'òrgan encarregat a qualsevol païs d'acabar amb les rebelions, desitjava per conveniència la caiguda del dictador, i que així i tot quatre persones van morir. Però la revolta romàntica va aconseguir vèncer el feixisme.
A Coimbra existeixen Repúbliques. Són residències d'estudiants on la gent no paga per viure, on tots s'encarreguen de mantindre-la. Normalment són edificis antics, reformats per dins pels propis estudiants, on s'organitzen festes d'un nivell perrofláutic insuperable (sobre tot per a qui li agrade, a mi al final em va cansar).
Portugal és terra de poetes. I molts d'ells són Fernando Pessoa. Aquest poeta, quan anava a escriure un llibre, es ficava dins de la ment d'un personatje, i escrivia des dels sentiments d'aquest. I firmava amb el nom del personatje en qüestió. A Coimbra s'organitza un mercaet on una dóna genial ven llibrets de poemes, i et conta tot això.
Grandes sao os desertos, e tudo é deserto
Não tirei bilhete para a vida,
Errei a porta do sentimento,
Não houve vontade ou ocasião que eu não perdesse.
Hoje não me resta, em vésperas de viagem,
Com a mala aberta esperando a arrumação adiada,
Sentado na cadeira em companhia com as camisas que não cabem,
Hoje não me resta
Senão saber isto:
Grandes são os desertos, e tudo é deserto.
Grande é a vida, e não vale a pena haver vida,
No saqué boleto para la vida,
Yerré a la puerta del sentimiento,
No hubo ganas u ocasión que yo no perdiera.
Hoy no me resta, en vísperas de viaje,
Con la maleta abierta esperando el acomode postergado,
Sentado en la silla en compañía con las camisas que no caben,
Hoy no me resta
Sino saber esto:
Grandes son los desiertos, y todo es desierto.
Grande es la vida, y no vale la pena que haya vida.
Álvaro de Campos
I d'altre que no era Pessoa, s'anomenava Luís da Camoes:
Nunca soube entender vossa vontade,
nem a minha mostrar-vos verdadeira,
inda que clara estava esta verdade.
Em mim viverá ela sempre inteira;
e, se pera perder já a vida é tarde,
a morte não fará que vos não queira.
A Coimbra pots trobar-te a xiques prenent el Sol a la vora del Mondega un dia caluròs, tocant la guitarra i beguent cervessa:
A Portugal pots veure posar-se el Sol dins de la mar, per exemple a la platja d'Aveiro:
A Portugal es canten fados. Depèn de la ciutat, els fados són d'una manera o d'altra. A mi m'agraden els tristos. I al Diligencia baixen la intensitat de la llum, i a una taula hi han sentats dos homes amb guitarres, i algun xic i alguna xica, i van cantant fados mentre et veus una copa de vi i penses amb qui t'agradaria compartir aixó sentat en una taula per a dos a un racó del local.
I Portugal és el païs que la meua germana va elegir per a sentir-se lliure i per a renàixer. I no m'imagine un lloc millor per a ella.
P.D: Però el que mès m'agrada de Portugal és el concepte que tènen de mi:
