Retalls

Dejando en los portales los ecos de tus susurros

buscando cualquier rincón sin luz

dilluns, 13 de setembre del 2010

Opinions sobre... (II)

Mès que una opinió, una serie de fets, cadascú que traga la seua pròpia.

Un dia trobes a una persona amb qui sols has de deixar-te portar. Amb qui pots parlar de tot, conversaciones que no has tingut mai amb els teus amics. Ella és la primera amb qui penses per a anar a pendre una birra. Ella et canvia la forma de veure algunes coses, tú eres tú i a qui no li agrade que no mire. Reialment ella et canvia, sense voler, tal vegada sense donar-se compte, t'ha fet millor. Amb ella fas coses que no havies fet amb ningú. Ella et presenta un barri per a tú per descobrir, i que t'encanta. Et porta a llocs on mai havies estat, però que saps que no deixaràs de visitar. Et fa veure que les coses quotidianes, diaries, avorrides, poden ser il·lusionants, sorprenents, agradables. Que sols fa falta tindre ganes de veure-les d'altra manera. No vols lligar-te a algú, però fàcilment eres capaç d'imaginar-te en un futur amb algú així... Però no et tremolen les cames. Saps que seria difícil trobar a algú amb una ment tan oberta, que et deixe tanta llibertat, amb qui pugueres parlar de tot... però no et tremolen les cames.



Altre dia trobes a altra persona, o la retrobes, perquè hi havia estat sempre. Ara segurament les coses no siguen tan fàcils. Segurament hages de ser tú el que la porte a ella. Segurament amb ella les conversacions no siguen tan profundes, ni les coses pasen sense que tú hages de moure un dit. En aquest cas, hauries de ser tú qui s'encarregara de descobrir-li llocs, situacions, moments, cosa que, per altra banda, t'agradaria fer. Potser siga difícil que et sorprenga. Tal vegada ella no haja descobert encara que la rutina pot ser no rutinària....
Fins i tot segurament no et convinga. Probablement, arribat un cert moment, no puguereu estar junts. Que tú mateix digueres "què estic fent". Que ella de repent diguera "on vaig". Fins i tot que els demès te rajen la espalda al pasar... però et tremolen les cames. La mires a la cara i et tremolen les cames. Es pega a tú, i et tremolen les cames.



Dos coses diferents. A la primera hi fiques el cap. A la segona hi fiques les vísceres; no t'hi pares a pensar, et porta l'estòmac. Menys mal que a ninguna hi fiques el cor.

Però a la fi, per una cosa o altra, tot va al seu lloc. Una, perque no es pot voler a algú amb el cap. Et diuen que si estàs tan a gust, ja arribaran els sentiments, però quasi sense voler ho deixes escapar poc a poc. Fins i tot el lloc de l'adèu ès un banquet a un lloc bonic, rodejat de vaixells, a la fresca de la brisa marina, "porque este momento desagradable es mejor que lo vivamos en un sitio agradable". I desprès et fas una última birra, i t'abraces una última vegada, al lloc on tant has disfrutat d'ella.

L'altra, perquè hi arriba algun fet que t'adorm les vísceres i et desperta el sentit comú.

Altra nit coneixes a altra persona. Guapa, simpàtica, divertida, boja. Xarres, beus, balles, bromeges. S'acostes, es beseu, se'n aneu, feu locures, es despediu. I queda ahí. Probablement no es torneu a vore. Sense cap, sense vísceres, i per supost sense cor. Però eixa nit la recordes i somrius. I no cal intentar mantindre el contacte, o promeses de tornar a veure's que probablement no es puguen complir, o dins d'un temps no apetixca complir. I ès el millor, entendre que cada cosa tè el seu lloc i moment, i fora d'ahí ja no ès el mateix, i tal vegada el intentar allargar-ho faça menys perfecte el record de la nit primera.

En fi, de vegades quan algo s'acaba, mès que la tristessa, lo fotut ès el sentiment de pèrdua. Però com diu aquell, "si hemos perdido hemos ganado historias que contar".



P.D: EL dia que vaig ficar al facebook l'anunci de l'entrada, era perquè acabava de saber el fet que m'adormia les vísceres. Menys mal que en aquell moment estava etílic perdut i no podia escriure :)