Vidas cruzadas

La primera vegada que ho vaig sentir va ser durant el mes que vaig passar a Irlanda, “aprenent” anglès. Havia estat fora de casa altres vegades, però mai tant de temps, i tan lluny. Allí vaig conèixer a la Xunta. Amb els cinquanta valencians que vam viure aquell mes a Castlebar, allà pel mes de juliol de 2001, vaig viure grans moments, però amb aquest grup d’amics va ser especial. Probablement, sense adonar-nos, ens uní la nostra llengua. Va ser un mes de caxondeo, risses, joc del cubito... Vaig conèixer a un germà que tenia perdut per un xicotet poble anomenat Gilet, i del qual fins aquell moment desconeixia l’existència.
Acabà aquell més. Em vaig acomiadar de Teresa y Kassia, la mare i la preciosa filla adolescent que em van fer un lloc a sa casa, sabent que no tornaria a veure-les mai. Almenys l’abraçada amb Kassia va valdre la pena.
En quan a la Xunta, es va veure un parell de vegades, i desprès no es va tornar a ajuntar. I el meu germà, que no vivia lluny de mi, deixà de ser germà. Tal vegada sols era el meu germà d’Irlanda.
L’any següent em passà algo paregut a Anglaterra. Vaig fer el meu primer amic anarquista. Vaig conèixer a la primera xica amb la que quasi em gite, però amb la qual nomès em vaig donar un bes als llavis amb la boca tancada (una història llarga). Un milió d’andalusos amenitzaren la meua estància, entre els que vaig trobar al menys andalús de tots, que es va convertir en un dels meus millors amics, i que segueix sent-ho. La meua host family, descendents d’inmigrants portuguesos en segona generació, em demostraren com s’obri la porta no de casa, sinó de la família, a algú de fora.
Tal com va acabar l’any anterior, sense ningú avisar-me, el mes acabà, i llevat d’una quedada a Madrid, ja no he tornat a saber res de Pablo l’anarquista, de la xica que em bullia la sang, dels andalusos i la meua família de gitanos portuguesos. Aquesta és una espina que tinc especialment clavada, perquè ells em van mostrar que sa casa seguia oberta per a mi, i jo vaig deixar que la porta la tancara el vent poc a poc.
El meu amic andalús, però, és l’única vida que segueix creuant-se’m d’aquell mes, junt a la de la monitora a la que monitoritzàvem, i una altra xica que no era d’aquell grup, però devia d’haver-ho sigut.
Era un sentiment difícil d’empassar en aquells moments. Jo crec que cada vegada que fas un amic, li estàs entregant una part de tu. I en aquell temps, com que havia deixat de tindre’ls prop, em sentia incomplet, “repartit”...
Era eixe mateix sentiment el que em va fer passar-ho malament quan em vaig adonar que molts dels meus amics de la universitat se n’anaven a poblar Europa; uns durant uns mesos, altres qui sap si tornaran. Altra vegada “jo” repartit, sense tindre a colp de pedra les meues parts.
Però va ocórrer que vaig ser jo també el que me’n vaig anar. I al meu caminar es creuà gent de mi llocs diferents. I vaig viatjar per mil llocs. I vaig bufar-me a mil llocs. I vaig bessar a mil xiques (ahí m’he passat, ho reconec :). I vaig probar mil menjars, i beure mil begudes, i dormir a mil llits, i agafar mil trens, i mil avions... i desprès de tot allò vaig tornar a casa. I al contrari del que pensava, no vaig sentir melancolia per si les mil vides amb les que m’havia creuat no tornaven a creuar-se’m. Perquè ja no vaig sentir les ganes de tindre a prop cada part de mi que havia repartit. No, aquesta vegada ja no. El que vaig sentir van ser les ganes de que, encara que les nostres vides no es tornen a creuar, el trosset de mi que tinguera cada persona amb la que havia viscut viatjara lluny, des de Canàries fins a Gal•lícia, des d’Oporto fins a Praga, des de Gdansk fins a Rumania, passant per tots i cadascun dels llocs que he xafat, o que xafa la meua gent, aquella amb la que compartixc la meua vida, o amb la que vaig compartir un tros d’ella.

"Abrid los brazos, la mente y repartíos", que deia el poeta.