Opinions sobre... la mort. Recordant en pau

Hui ha sigut el dia de tots els sants. Ha sigut un dia agradable, hem visitat tres cementiris. El temps ha acompanyat i el sol no ha deixat que fora un dia trist. De fet no vas amb tristessa, però quan estàs davant de l'èsser volgut desaparegut, i veus la sea foto, no pots evitar eixes llàgrimes que no cauen de seguida, que se't queden a l'ull, emborronant-te la mirada un segon, fins que els tanques i rebosen, caiguet-te per la galta a plom. Com plorar però no.

Els èssers humans tenim la virtut de tendir recordar el millor dels que se'van. Ja no val la pena recordar els defectes, o els enfrontments, i tot açò passem a anomenr-ho "tonteries". Però tenim el gran defecte de donar-li masa importància en vida a eixes tonteries, a perdre massa moments fent-los massa cas. De vegades passa que algú que abans estava a la teva vida, i era important, per alguna raó deixa de ser-ho. I passa el temps, i de repent fa segles que no veus a aquell que era un bon amic, no saps com li ha anat a aquella antiga núvia amb qui vas compartir la teua vida tants anys, o no coneixes als fills del teu germà. Pots viure amb això. Però quan de sobte eixa persona desapareix, el remordiment et menja per dins; desitjaries una última cervessa amb aquell, una última trucada a aquella, o haver ficat ous i haver solucionat les coses. Però quan estem a temps no ho fem, i el temps perdut es transforma en dies sense dormir, atacs d'ansietat en meitat de la nit, i insults enfront l'espill.

Totes aquestes coses, afortunadament, no les he viscut. És una de les coses que mès tem. Crec que no tem massa a la mort, sols en la justa messura, com tots, i tambè com tots dessitje que tarde molt de temps en vindre, pero tinc pànic a que arribe el moment, i se m'haja quedat algo important per dir-te, que me'n vaja sense que ho sàpigues, ja siga que et vull, que eres un bo amic, o que eres l'únic amb qui parle de les meues penes. O que alguna tonteria em separe de tu hui, i que u per l'altre ens pergam. Per això intente que quan em despedisc de tu, tot estiga be entre nosaltres, no anar-me'n enfadat, sense saber quan et tornarè a vore, i intentar que no te'n vages tu, havent-te demanat perdò si t'he fet algo mal. No em costa demanar perdò, sè que motes vegades la cague. Sòc així, pero ho reconec, i et dic que ho sent.

Reialmnet li tinc mès por la vida. A deixar-la escapar sense aprofitar-la, a perdre'm cose que no tornaran. Per això quan un dia m'alce a hora de dinar, em fique trist; o quan pase una vesprada entre la sesta i la tele, senc que he perdut el dia; o quan arribe un dissabte a la una de la nit a casa, pense que m'estic perdent algo. Per això si torne de festa a les 8 i a le 12 aconseguisc estar a la platja, em senc em puta mare amb mi mateixa; o si pase una vesprada amb tú entre cervesses, rises i confesions, pense que no podria haver invertit el temps en res millor; o si em dius d'anar a un concert car, o si vols fer un viatje a un lloc on ja he estat, o si em dius que agafem el cotxe i ens anem, i ja veurem o dormim, dic que sí quasi sense pensar-ho, perquè la vida està per a fer coses noves, i viure moments, sobre tot això, viure moments, i si ara em quede sense un duro, ja estalviarè demà per altre costat. Algú em va dir alguna vegada que tot no pot ser. Jo crec que pot ser tot el que reialment vullgues.

Aquest és un dia de tradicions, i m'agrada. La gent s'arregla, fica ben bonic el lloc on descansen els seus, i els visiten. Per supost, lo d'ací no tè res que veure a lo de Mèxic. Per a ells és un dia de festa i el pasen al cementiri, entre guitarres, cançons i beguda.

http://www.youtube.com/watch?v=x-hZjZvS8l0

Es faria estray imaginar-nos ací fent ua paella al cementiri, mentre ens fem alguna cassalla jugat al truc. Per ells la mort és un personatje sagrat, li demanen coses com a un sant mès i fins i tot alguns se'l tatuen. És altra manera de veure-la, no com a la parca, que ens traurà d'aquest món. Una vegada vaig llegir un llibre anomenat "La ladrona de libros". La història, ambientada en la segona guerra mundial, la conta la Mort, que és un personatje mès de la història, algú amb veu, un mer treballador encarregat de transportar ànimes d'ací cap enllà, un poc cansat de ser la mala de la película. És una noveleta amb un punt de tendressa que recomane, i que es llig de seguida.

Els cementiris són molt diferents, depenent del lloc. A Portugal són molt bonics, encara que tristos, i la meus germana m'ha dit que a la nit encenen farolets que fiquen damunt de les tombes. A Polònia tenen molt de color, les tombes, a terra, estan rodejades de flors i de figures de sants amb les que has danar amb compte per no tropessar, tot provocant una sensació d'aglomeració caótica preciosa. En quan puga actualitzarè aquesta entrada amb fotos i ho veureu. Els d'ací són mès sencills, no m'agraden tant, pero sols fa falta un lloc o decansar, supose. A mi m'agraden les tombes a terra. Descansar a terra per sempre.

Fa poc vaig llegir un poema d'Estellés, tan nostre que fa mal:

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suau, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l'hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M'agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: "Què qui s'ha mort?"
I que li donen una breu notícia:

"És el fill del forner, que feia versos".
Més cultament encara : "El net major
de Nadalet." Poseu-me les ulleres.

Espere que tots arribem en pau al moment, que no ens hagem deixat ni un lloc per visitar, ni un amant a per estimar, ni un amic nou que fer. En definitiva que ens envaisca la calma:



Avui t'he visitat. Feia molt que no ho feia, ja saps com som. Et mereixes el mès gran dels rams, però sols t'he portat una flor groga, del ram que ma mare li va fer a sa mare. T'he portat un poema sense métrica ni rima, però és lo màxim que vaig saber fer. Estaves guapa.