Sí, jo diria que eres tu. La meu posició em permet veure't sense que tu em veges, entre els caps de la gent. De fet em pareix que no hi ha ningú més ací.
Fa temps vas ser algú que va poder ser algú, qui sap. Mai es sap. Et coneixia de vista, tenies eixe tipus de nas que tant m'agrada i em crida l'atenció, i un dia els rius de gent que córre pels bars ens va fer tropessar, i la bromera de les meues ones de cervessa et va esquitxar. Tu em demanares perdó, però vaig ser jo qui et va xafar. Algo per a beure va servir per a compensar-t'ho. El temporal de rises va durar poc, sols fins que la marea decidí emportar-se a les teues amigues d'aquell mar, un poc abas d'eixe punt al que un xic es guanya el dret a demanar-te el telèfon desprès d'un temps de parlar amb tu. Una despedida pesimista, d'eixes on mai es sap, dos segons de mantindre la mirada, abans de baixar-la, tot just al temps que comences a maleïr la teua covardia. Et vaig veure eixir surant d'allí, mentre jo encallava, pensant que ja tornaria a bufar favorable el vent per a tornar-te ací. Però no sempre fa llevant.
Ara, anys desprès, la gent va pujant i baixant a les estacions, però van respectant la meua visió, i segueisc observant-te sense por a que em veges. Portes una maleta gran, i t'imagine tornant a casa despres de molt de temps, desprès d'haver fet de molts llocs ta casa.
Dus els cabells diferents, mès curts i obscurs. Pero eixe nasset ès inconfusible. En canvi t'envolta una melangia que no tenies aquella nit, com una tristessa assentada, no provocada. Potser el seient buit al teu costat siga del mateix tipus que el del meu.
I potser si les coses hagueren sigut diferents, la història de trobar-te al tren anys desprès s'escriuria així:
