... car el dol, de profund, ès biológic

Et vas despertar tard, trencat, cansat,
molt més que quan et vas gitar, suat,
sovint, tendrament i trist ho recordes
més be no ho has pogut oblidar.

En l'aire vas sentir aquella olor,
forta i penetrant, com de ferro al roig.
Et vas deixar caure, a la cadira,
plom. El menjar feia el mateix gust, ferro.
No hi tenies sang, a la boca,
sí un regust estrany, de final dèpoca.
Als llibres les línies no acabaven,
lletres morien, sense ser paraules.
Et llevares les ulleres, com solies,
per poder veure clarament les coses,
i et vas fregar el seny, profundament...
De sobte, violentament l'angústia,
un cop de puny que et posà les ulleres.
Relacions neurològiques, al cap,
qui, com, quan, per què, volies saber,
a la resta del cos, les fisiològiques;
el cor galopava, eixint del pit
per la boca, seca, sense saliva,
i a dintre eixa sequedat vital,
car la humitat humana era, fora,
suor i llàgrimes salant la pell.
Sentires com l'estòmac s'encollia
i els pulmons s'eixamplaren, plenantse
d'eixa olor intensa de ferro al roig
que la finestra no deixava eixir...
i la mare que et volia tornar
al ventre, salvar-te, i protegir-te.

Ho penses de vegades, quan no sempre,
veient-te de fòra, gitat al terra
sentint la frescor, sedant, d'aquell marbre,
la foscor amable del corredor...
Altres no, no ho recorda el teu cap,
traint-te, de sobte, ho fa el teu cos,
i et torna a fer mal aquell encollir,
aquella sequedat, aquella olor....

Érem feliços, abans d'aquell dia,
d'aquella felicitat innocent,
d'allò que en diríem ignorant, crua.
Desprès ho hem sigut, d'altra manera,
amb un sentir injustament culpable,
car el record, de sobte, t'obri el pit,
amb una profunditat dolorosa,
i lentament seus, serenament sol,
i tristament i dolça, la recordes.