Et vas despertar tard, trencat, cansat, molt més que quan et vas gitar, suat, sovint, tendrament i trist ho recordes més be no ho has pogut oblidar.
En l'aire vas sentir aquella olor, forta i penetrant, com de ferro al roig. Et vas deixar caure, a la cadira, plom. El menjar feia el mateix gust, ferro. No hi tenies sang, a la boca, sí un regust estrany, de final dèpoca. Als llibres les línies no acabaven, lletres morien, sense ser paraules. Et llevares les ulleres, com solies, per poder veure clarament les coses, i et vas fregar el seny, profundament... De sobte, violentament l'angústia, un cop de puny que et posà les ulleres. Relacions neurològiques, al cap, qui, com, quan, per què, volies saber, a la resta del cos, les fisiològiques; el cor galopava, eixint del pit per la boca, seca, sense saliva, i a dintre eixa sequedat vital, car la humitat humana era, fora, suor i llàgrimes salant la pell. Sentires com l'estòmac s'encollia i els pulmons s'eixamplaren, plenantse d'eixa olor intensa de ferro al roig que la finestra no deixava eixir... i la mare que et volia tornar al ventre, salvar-te, i protegir-te.
Ho penses de vegades, quan no sempre, veient-te de fòra, gitat al terra sentint la frescor, sedant, d'aquell marbre, la foscor amable del corredor... Altres no, no ho recorda el teu cap, traint-te, de sobte, ho fa el teu cos, i et torna a fer mal aquell encollir, aquella sequedat, aquella olor....
Érem feliços, abans d'aquell dia, d'aquella felicitat innocent, d'allò que en diríem ignorant, crua. Desprès ho hem sigut, d'altra manera, amb un sentir injustament culpable, car el record, de sobte, t'obri el pit, amb una profunditat dolorosa, i lentament seus, serenament sol, i tristament i dolça, la recordes.
Sí, jo diria que eres tu. La meu posició em permet veure't sense que tu em veges, entre els caps de la gent. De fet em pareix que no hi ha ningú més ací.
Fa temps vas ser algú que va poder ser algú, qui sap. Mai es sap. Et coneixia de vista, tenies eixe tipus de nas que tant m'agrada i em crida l'atenció, i un dia els rius de gent que córre pels bars ens va fer tropessar, i la bromera de les meues ones de cervessa et va esquitxar. Tu em demanares perdó, però vaig ser jo qui et va xafar. Algo per a beure va servir per a compensar-t'ho. El temporal de rises va durar poc, sols fins que la marea decidí emportar-se a les teues amigues d'aquell mar, un poc abas d'eixe punt al que un xic es guanya el dret a demanar-te el telèfon desprès d'un temps de parlar amb tu. Una despedida pesimista, d'eixes on mai es sap, dos segons de mantindre la mirada, abans de baixar-la, tot just al temps que comences a maleïr la teua covardia. Et vaig veure eixir surant d'allí, mentre jo encallava, pensant que ja tornaria a bufar favorable el vent per a tornar-te ací. Però no sempre fa llevant.
Ara, anys desprès, la gent va pujant i baixant a les estacions, però van respectant la meua visió, i segueisc observant-te sense por a que em veges. Portes una maleta gran, i t'imagine tornant a casa despres de molt de temps, desprès d'haver fet de molts llocs ta casa.
Dus els cabells diferents, mès curts i obscurs. Pero eixe nasset ès inconfusible. En canvi t'envolta una melangia que no tenies aquella nit, com una tristessa assentada, no provocada. Potser el seient buit al teu costat siga del mateix tipus que el del meu.
I potser si les coses hagueren sigut diferents, la història de trobar-te al tren anys desprès s'escriuria així:
Hui ha sigut el dia de tots els sants. Ha sigut un dia agradable, hem visitat tres cementiris. El temps ha acompanyat i el sol no ha deixat que fora un dia trist. De fet no vas amb tristessa, però quan estàs davant de l'èsser volgut desaparegut, i veus la sea foto, no pots evitar eixes llàgrimes que no cauen de seguida, que se't queden a l'ull, emborronant-te la mirada un segon, fins que els tanques i rebosen, caiguet-te per la galta a plom. Com plorar però no.
Els èssers humans tenim la virtut de tendir recordar el millor dels que se'van. Ja no val la pena recordar els defectes, o els enfrontments, i tot açò passem a anomenr-ho "tonteries". Però tenim el gran defecte de donar-li masa importància en vida a eixes tonteries, a perdre massa moments fent-los massa cas. De vegades passa que algú que abans estava a la teva vida, i era important, per alguna raó deixa de ser-ho. I passa el temps, i de repent fa segles que no veus a aquell que era un bon amic, no saps com li ha anat a aquella antiga núvia amb qui vas compartir la teua vida tants anys, o no coneixes als fills del teu germà. Pots viure amb això. Però quan de sobte eixa persona desapareix, el remordiment et menja per dins; desitjaries una última cervessa amb aquell, una última trucada a aquella, o haver ficat ous i haver solucionat les coses. Però quan estem a temps no ho fem, i el temps perdut es transforma en dies sense dormir, atacs d'ansietat en meitat de la nit, i insults enfront l'espill.
Totes aquestes coses, afortunadament, no les he viscut. És una de les coses que mès tem. Crec que no tem massa a la mort, sols en la justa messura, com tots, i tambè com tots dessitje que tarde molt de temps en vindre, pero tinc pànic a que arribe el moment, i se m'haja quedat algo important per dir-te, que me'n vaja sense que ho sàpigues, ja siga que et vull, que eres un bo amic, o que eres l'únic amb qui parle de les meues penes. O que alguna tonteria em separe de tu hui, i que u per l'altre ens pergam. Per això intente que quan em despedisc de tu, tot estiga be entre nosaltres, no anar-me'n enfadat, sense saber quan et tornarè a vore, i intentar que no te'n vages tu, havent-te demanat perdò si t'he fet algo mal. No em costa demanar perdò, sè que motes vegades la cague. Sòc així, pero ho reconec, i et dic que ho sent.
Reialmnet li tinc mès por la vida. A deixar-la escapar sense aprofitar-la, a perdre'm cose que no tornaran. Per això quan un dia m'alce a hora de dinar, em fique trist; o quan pase una vesprada entre la sesta i la tele, senc que he perdut el dia; o quan arribe un dissabte a la una de la nit a casa, pense que m'estic perdent algo. Per això si torne de festa a les 8 i a le 12 aconseguisc estar a la platja, em senc em puta mare amb mi mateixa; o si pase una vesprada amb tú entre cervesses, rises i confesions, pense que no podria haver invertit el temps en res millor; o si em dius d'anar a un concert car, o si vols fer un viatje a un lloc on ja he estat, o si em dius que agafem el cotxe i ens anem, i ja veurem o dormim, dic que sí quasi sense pensar-ho, perquè la vida està per a fer coses noves, i viure moments, sobre tot això, viure moments, i si ara em quede sense un duro, ja estalviarè demà per altre costat. Algú em va dir alguna vegada que tot no pot ser. Jo crec que pot ser tot el que reialment vullgues.
Aquest és un dia de tradicions, i m'agrada. La gent s'arregla, fica ben bonic el lloc on descansen els seus, i els visiten. Per supost, lo d'ací no tè res que veure a lo de Mèxic. Per a ells és un dia de festa i el pasen al cementiri, entre guitarres, cançons i beguda.
http://www.youtube.com/watch?v=x-hZjZvS8l0
Es faria estray imaginar-nos ací fent ua paella al cementiri, mentre ens fem alguna cassalla jugat al truc. Per ells la mort és un personatje sagrat, li demanen coses com a un sant mès i fins i tot alguns se'l tatuen. És altra manera de veure-la, no com a la parca, que ens traurà d'aquest món. Una vegada vaig llegir un llibre anomenat "La ladrona de libros". La història, ambientada en la segona guerra mundial, la conta la Mort, que és un personatje mès de la història, algú amb veu, un mer treballador encarregat de transportar ànimes d'ací cap enllà, un poc cansat de ser la mala de la película. És una noveleta amb un punt de tendressa que recomane, i que es llig de seguida.
Els cementiris són molt diferents, depenent del lloc. A Portugal són molt bonics, encara que tristos, i la meus germana m'ha dit que a la nit encenen farolets que fiquen damunt de les tombes. A Polònia tenen molt de color, les tombes, a terra, estan rodejades de flors i de figures de sants amb les que has danar amb compte per no tropessar, tot provocant una sensació d'aglomeració caótica preciosa. En quan puga actualitzarè aquesta entrada amb fotos i ho veureu. Els d'ací són mès sencills, no m'agraden tant, pero sols fa falta un lloc o decansar, supose. A mi m'agraden les tombes a terra. Descansar a terra per sempre.
Fa poc vaig llegir un poema d'Estellés, tan nostre que fa mal:
Em posareu entre les mans la creu o aquell rosari humil, suau, gastat, d'aquelles hores de tristesa i por, i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen. A l'hora justa vull que a Burjassot, a la parròquia on em batejaren, toquen a mort. M'agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués al carrer, inquirint: "Què qui s'ha mort?" I que li donen una breu notícia:
"És el fill del forner, que feia versos". Més cultament encara : "El net major de Nadalet." Poseu-me les ulleres.
Espere que tots arribem en pau al moment, que no ens hagem deixat ni un lloc per visitar, ni un amant a per estimar, ni un amic nou que fer. En definitiva que ens envaisca la calma:
Avui t'he visitat. Feia molt que no ho feia, ja saps com som. Et mereixes el mès gran dels rams, però sols t'he portat una flor groga, del ram que ma mare li va fer a sa mare. T'he portat un poema sense métrica ni rima, però és lo màxim que vaig saber fer. Estaves guapa.
Mès que una opinió, una serie de fets, cadascú que traga la seua pròpia.
Un dia trobes a una persona amb qui sols has de deixar-te portar. Amb qui pots parlar de tot, conversaciones que no has tingut mai amb els teus amics. Ella és la primera amb qui penses per a anar a pendre una birra. Ella et canvia la forma de veure algunes coses, tú eres tú i a qui no li agrade que no mire. Reialment ella et canvia, sense voler, tal vegada sense donar-se compte, t'ha fet millor. Amb ella fas coses que no havies fet amb ningú. Ella et presenta un barri per a tú per descobrir, i que t'encanta. Et porta a llocs on mai havies estat, però que saps que no deixaràs de visitar. Et fa veure que les coses quotidianes, diaries, avorrides, poden ser il·lusionants, sorprenents, agradables. Que sols fa falta tindre ganes de veure-les d'altra manera. No vols lligar-te a algú, però fàcilment eres capaç d'imaginar-te en un futur amb algú així... Però no et tremolen les cames. Saps que seria difícil trobar a algú amb una ment tan oberta, que et deixe tanta llibertat, amb qui pugueres parlar de tot... però no et tremolen les cames.
Altre dia trobes a altra persona, o la retrobes, perquè hi havia estat sempre. Ara segurament les coses no siguen tan fàcils. Segurament hages de ser tú el que la porte a ella. Segurament amb ella les conversacions no siguen tan profundes, ni les coses pasen sense que tú hages de moure un dit. En aquest cas, hauries de ser tú qui s'encarregara de descobrir-li llocs, situacions, moments, cosa que, per altra banda, t'agradaria fer. Potser siga difícil que et sorprenga. Tal vegada ella no haja descobert encara que la rutina pot ser no rutinària.... Fins i tot segurament no et convinga. Probablement, arribat un cert moment, no puguereu estar junts. Que tú mateix digueres "què estic fent". Que ella de repent diguera "on vaig". Fins i tot que els demès te rajen la espalda al pasar... però et tremolen les cames. La mires a la cara i et tremolen les cames. Es pega a tú, i et tremolen les cames.
Dos coses diferents. A la primera hi fiques el cap. A la segona hi fiques les vísceres; no t'hi pares a pensar, et porta l'estòmac. Menys mal que a ninguna hi fiques el cor.
Però a la fi, per una cosa o altra, tot va al seu lloc. Una, perque no es pot voler a algú amb el cap. Et diuen que si estàs tan a gust, ja arribaran els sentiments, però quasi sense voler ho deixes escapar poc a poc. Fins i tot el lloc de l'adèu ès un banquet a un lloc bonic, rodejat de vaixells, a la fresca de la brisa marina, "porque este momento desagradable es mejor que lo vivamos en un sitio agradable". I desprès et fas una última birra, i t'abraces una última vegada, al lloc on tant has disfrutat d'ella.
L'altra, perquè hi arriba algun fet que t'adorm les vísceres i et desperta el sentit comú.
Altra nit coneixes a altra persona. Guapa, simpàtica, divertida, boja. Xarres, beus, balles, bromeges. S'acostes, es beseu, se'n aneu, feu locures, es despediu. I queda ahí. Probablement no es torneu a vore. Sense cap, sense vísceres, i per supost sense cor. Però eixa nit la recordes i somrius. I no cal intentar mantindre el contacte, o promeses de tornar a veure's que probablement no es puguen complir, o dins d'un temps no apetixca complir. I ès el millor, entendre que cada cosa tè el seu lloc i moment, i fora d'ahí ja no ès el mateix, i tal vegada el intentar allargar-ho faça menys perfecte el record de la nit primera.
En fi, de vegades quan algo s'acaba, mès que la tristessa, lo fotut ès el sentiment de pèrdua. Però com diu aquell, "si hemos perdido hemos ganado historias que contar".
P.D: EL dia que vaig ficar al facebook l'anunci de l'entrada, era perquè acabava de saber el fet que m'adormia les vísceres. Menys mal que en aquell moment estava etílic perdut i no podia escriure :)
Melancolia, tristessa, soledat... saúdade. Terme que els engloba a tots, producte del record d'una alegria ausent, sensació desagradable de vegades, però necesària. Aquesta és la paraula que definix Portugal. Un païs que sap saboretjar-la, fer-a una manera de viure.
En Portugal no ès estrany veure a persones solitàries. Als bars és fàcil trobar a algú sol a una taula, beguent un got de vi mentre fulleja el diari o llegeix un llibre.
Portugal és un païs de miradors. Ciutats amb carrers empinats, que pujen, que baixen, i a la part mès alta dels pobles, sempre et trobes amb un mirador des d'on pots veure la ciutat sencera, atravessada per un riu, o limitada per l'oceà Atlàntic. I a aquests miradors hi han taules de pedra on seure amb els amics i berenar, però tambè cadires de pedra amagades entre arbres o a un raconet apartades de tot on veure caure el Sol sol.
Oporto:
Nazaré (no vaig trobar a Pedro):
Portugal és tambè un païs del qual la gent es sol riure. Però Portugal és un païs que va enderrocar una dictadura amb clavells rojos. Cert que es van donar les circunstàncies idónees, que el mateix exèrcit, l'òrgan encarregat a qualsevol païs d'acabar amb les rebelions, desitjava per conveniència la caiguda del dictador, i que així i tot quatre persones van morir. Però la revolta romàntica va aconseguir vèncer el feixisme.
A Coimbra existeixen Repúbliques. Són residències d'estudiants on la gent no paga per viure, on tots s'encarreguen de mantindre-la. Normalment són edificis antics, reformats per dins pels propis estudiants, on s'organitzen festes d'un nivell perrofláutic insuperable (sobre tot per a qui li agrade, a mi al final em va cansar).
Portugal és terra de poetes. I molts d'ells són Fernando Pessoa. Aquest poeta, quan anava a escriure un llibre, es ficava dins de la ment d'un personatje, i escrivia des dels sentiments d'aquest. I firmava amb el nom del personatje en qüestió. A Coimbra s'organitza un mercaet on una dóna genial ven llibrets de poemes, i et conta tot això.
Grandes sao os desertos, e tudo é deserto
Não tirei bilhete para a vida, Errei a porta do sentimento, Não houve vontade ou ocasião que eu não perdesse. Hoje não me resta, em vésperas de viagem, Com a mala aberta esperando a arrumação adiada, Sentado na cadeira em companhia com as camisas que não cabem, Hoje não me resta Senão saber isto: Grandes são os desertos, e tudo é deserto. Grande é a vida, e não vale a pena haver vida,
No saqué boleto para la vida, Yerré a la puerta del sentimiento, No hubo ganas u ocasión que yo no perdiera. Hoy no me resta, en vísperas de viaje, Con la maleta abierta esperando el acomode postergado, Sentado en la silla en compañía con las camisas que no caben, Hoy no me resta Sino saber esto: Grandes son los desiertos, y todo es desierto. Grande es la vida, y no vale la pena que haya vida.
Álvaro de Campos
I d'altre que no era Pessoa, s'anomenava Luís da Camoes:
Nunca soube entender vossa vontade, nem a minha mostrar-vos verdadeira, inda que clara estava esta verdade.
Em mim viverá ela sempre inteira; e, se pera perder já a vida é tarde, a morte não fará que vos não queira.
A Coimbra pots trobar-te a xiques prenent el Sol a la vora del Mondega un dia caluròs, tocant la guitarra i beguent cervessa:
A Portugal pots veure posar-se el Sol dins de la mar, per exemple a la platja d'Aveiro:
A Portugal es canten fados. Depèn de la ciutat, els fados són d'una manera o d'altra. A mi m'agraden els tristos. I al Diligencia baixen la intensitat de la llum, i a una taula hi han sentats dos homes amb guitarres, i algun xic i alguna xica, i van cantant fados mentre et veus una copa de vi i penses amb qui t'agradaria compartir aixó sentat en una taula per a dos a un racó del local.
I Portugal és el païs que la meua germana va elegir per a sentir-se lliure i per a renàixer. I no m'imagine un lloc millor per a ella.
P.D: Però el que mès m'agrada de Portugal és el concepte que tènen de mi:
