Tres de Pego

La meua intenció és ficar una cançó cada vegada que publique una entrada, relacionada amb el text, i la veritat és que començe un poc desviat. Em perdonareu, sé que aquesta cançó tracta sobre algo trist, peró quan recorde el títol, abans d'escoltar la lletra, em ve al cap un fet alegre, quan tres tios van pasar uns minuts de puta mare, estirant al máxim la festa.

"Si abans d'arribar al final d'aquesta pujadeta sentim la cançó, baixem a ballar-la..." I efectivament la vam sentir.

No erem exactament de Pego, sino de Borriana, Algemesí i Alzira, peró almenys per aquella nit, que m'ha sabut mal no poder repetir amb vosaltres aquest cap de setmana als carnavals, ens sentirem un poc del poble.

1 abraç a Aurora, la millor amfitriona carnavalera! (i a Saül, per descobrir-me la cançó).

Va de bo

Ja duc ací una setmana, en la que m'han passat més coses que en un mes a Alzira; tinc moltes coses que contar-vos, peró ho faré poc a poc, i començaré pel principi, quan ni tan sevol havia arribat a aquestes terres:

Liverpool, 01.35 am.

Pues tan de dir-ho, i a la fi ho he fet; me n’he anat d’Erasmus. Pareixia algo llunyà, que contava a la gent que conec; “pues sí tio, me’n vaig a Polònia, a una ciutat del nord. No és molt coneguda, peró tinc una amiga allí que m’ha dit que està de puta mare, i sobretot, que és un país barat...”.

Ara estic ací al aeroport de Liverpool, al costat d’un home vell que al veure que em seia al seu costat, s’ha agafat la bossa que porta. Pensaria “que tio, ni que jo tinguera pinta de quinqui”, si no fora que jo acabe de fer el mateix quan un xaval ha vist que estava sentat sol i ha vingut on estava jo. Directament, he plegat trastos i he buscat un altre lloc, per precaució supose. Realment, a la teua ciutat saps més o menys diferenciar quan algú té mala pinta o no, peró ara no estic a casa, a lo millor eixe xaval no pensava res mal, i la parella d’apegalosos que tinc sentada al davant són dos assassins, però be. “No et fies de ningú”, m’ha dit ma mare, i aixó faig.

Estic pensant que vaig a trobar a faltar moltes coses, molts amics, familiars, llocs... em sap molt mal no haver-me passat pel Poli aquesta setmana que he estat a casa de "vacances" (aixó em deia ma mare tots els matins a les once), però be, ara ja no puc fer res, quan torne el Poli seguirà ahí, i els amics i familiars també (espere). Almenys, totes les despedides, les tres que he tingut han estat perfectes, impossible millorar-les (bueno, la dels de la facultat haguera estat millor si haguérem anat al Picadilly que volia jo, però be).

Realment aquest quadrimestre no anava a veure-vos massa (als de la facultat). Els que haveu acabat no anàveu a aparèixer massa pel Poli, els que no haveu acabat i coincidíeu amb mi a les classes de les assignatures que em queden tampoc anàveu a veure’m massa el pèl, perquè per classe no apareixeria molt, i els altres aneu a estar d’Erasmus també, així que si vos he de trobar a faltar, millor que siga des d’algun país d’Europa també, no?

El xicotet baixó que tinc ara (no molt gran, lo normal en estos casos) no apaga la il·lusió que tinc per aquests propers 6 mesos. Espere veure moltes coses noves i ciutats interessants; Berlín (Fati’s land), Estocolmo (Vicente i Botella primo Braulio), qui sap si Praga i Viena (essssse Pablito!).
En quan al projecte, l’únic que sé de moment és que m’he deixat la bata (com no!). i aixó que Lolo em va recordar ahir que l’agafara, però com diguem per allí “ara ja estic criat...”, i canviar a un desastre de tio com jo és difícil, per molt que la meua santa mare ho intente. Allí el quadrimestre comença el dia 23 d’aquest mes, així que encara tinc uns dies per a enviar e-mails a la meua coordinadora i averiguar que vaig a estar fent els próxims 5 mesos a un laboratori d’una ciutat que mai haguera pensat que anava a xafar.

I es que qui m’anava a dir a mi, quan Botella i jo ens clavàvem amb Lolo, que uns mesos després anava a anar a parar allí jo també. Lolo (em costarà dir-li Maria, peró ho intentaré) s’està portant genial, m’ha buscat allotjament per als primers dies i m’ha donat prou informació; entre tots aconseguireu que puga viure aquesta experiència sense massa problemes, eh Cris?! jeje. Ademès, m’ha promés que adoptaré el famós gos quan ella se’n torne, per a que em faça companyia.

Realment encara no tinc el blog, me’l faré en quan puga, açó ho estic fent al word, però es que m’he deixat les pelis a casa i fins a les set no ix l’avió.

En quan puga vos contaré més coses. Espere que estigueu be tots, i que quan torne les coses que hàgen canviat, hagen sigut per a millor. Un abraç molt fort.
Salut!