Ya nada es lo que era

Ja me n'he adonat, per molt que no volia fer-ho, peró les coses canvien, i molt.

Uns venen i altres se'n van. El curs passat ens tocava a uns viure una experiència fóra, enguany els toca a altres. Tenia raó algú quan va dir que ja seria difícil que ens tornàrem a reunir tots, almenys com ho feiem abans, i a pesar de que en aquell moment vaig pensar que no tenia el perquè ser així, avui he de reconéixer així serà.

Segurament, arribat cert moment, les circunstàncies de cadascú el deixaran fer unes coses i li impediran fer altres, peró el pitjor de tot és quan es pot, i no es vol.

Uns encaminen la vida d'una manera, i el que no fa tant de temps estava de puta mare, el feia disfrutar, hui no és raó suficient ni per a traure'l del sofà.

Hi ha qui ha arribat a dir que ja no tenim edat per a certes coses, com eixir de festa. 25 anys. M'agradaria saber quina cosa no es pot fer als 25 anys.

Alguns basen la seua vida en una relació de parella, oblidant-se dels amics. Per endur-se les mans al cap. No sóc capaç de recordar l'última festa que m'he pegat amb alguns dels meus. Per a alguns, les dos de la nit del dissabte ja són hores d'anar-se'n cap a casa, a jugar al monopoli, o a follar-se a la nóvia. Com si no tinguera prou hores el dia.

Supose que les preferències canvien, peró el que em molesta es que siga tant dràsticament, que de repent tot el que feies abans de bona gana, ara et suposa un esforç; és com si tot lo d'abans fora només per matar el temps fins a que arribara alguna xica a la teva vida, després els moments amb els amics deixen de tindre importància. Del tema de les novies, i de quina manera canvien a ú, ja parlarè altre dia, si pot ser quan estiga mamat, per no callar-me res i quedar-me ben a gust.

Tal vegada els únics que mai fallen són la penyeta de Xeraco. Cert és que és un cas a part, perque allí anem de vacances, i la mentalitat és altra. Així i tot, algun que altre ha estat prou ausent aquest estiu.

Jo venia de disfrutar de l'experiéncia de ma vida, de pasar 5 mesos viatjant, coneguent a gent de mil països i recorreguent mitja Europa amb ells, de donar-me compte de lo xicotet que é el món, de que hui estàs ací i demà allà, de que cadascú té una cultura própia, peró que al final és la mateixa, i ara mateixa em senc com atrapat, com reprimit.

Ni estic amargat, ni trist, ni em tanque a la meua habitació sense voler saber res de ningú; simplement em senc defraudat, de la situació, i d'algunes persones.

Peró be, supose que el que he de fer és pensar un poc més en mi. Moltes vegades faig coses, encara que no m'abellixquen massa, simplement per no fer-li un lleig a este, o per no deixar tirat a aquell. I este i aquell, en quan tenen un dubte així, sempre agranen cap a ells mateixa, i als demés que els peten.

No fa molt Microsoft llençava al mercat una nova versió de Saül. Tal vegada jo haguera de fer el mateix.

Ya solo me queda
la vacía pena
del viajero que regresa.

La vida puede ser maravillosa

Mare meua, si tenia pols el meu blog. Després de cuatre mesets torne a escriure per ací.

Tenia pensat que la meua entrada per inaugurar la temporada fora sobre alguna de les que tinc pendents, peró hui ha passat una cosa que ha fet que no siga així.

Tots els dies mor gent. De vegades a eixa gent la coneixes intimament, i se't cau el món damunt. Altres sols d'oïda, o de vista, i d'altres és gent que apareix als mitjans de comunicació; generalment aquestes últimes rarament et provoquen tristessa personal, més enllà de la pena del pensar el que patirà la seva família i amics. En canvi, algunes vegades açó passa.

I açó m'ha passat a mi hui. Estava sopant, i m'ha cridat mon pare, que estava vegent la tele a la seua habitació; "voldrà que fique algun canal, perque estarà eixint algo interessant", he pensat jo, peró la notícia que m'ha donat l'ha sentida per la ràdio. "Ha mort Montes", m'ha dit, i m'he quedat gelat. Realment he sentit tristessa en eixe moment.

A ningú li era indiferent Andrés Montes. A alguns no els agradava, els avorria amb les seues frases i els seus crit; a mi m'encantaven. Des que es va conéixer per a la gent del futbol a la tele (encara que a la radio ja va fer fa molts anys un programa), quí no anomenava "tiqui taca" al jugar be, o exclamava "jugón" quan algú a una paxanga feia un pontet. A tots els que disfruten amb l'esport, els agradara Montes o no, s'han mullat de les seues expresions. Tots.

"Tiburón" Puyol, Xavi "Hamphry Bogart", "Dulce" Iniesta... ho feia més divertit encara.

Jo crec que era un tio que podia fer que et tragares un partit avorrit; ell sol era capaç d'entretindre't.

Peró el seu terreny era sense dubte el básquet. Llegendaries les tertúlies de matinada amb Daimiel. El club "Estopa mix", quan els jugador eren lenyeros; "este es del club del Chupa Chups", quan el tio llepava més que la Lewinski; Wilma!!... inclús converses que arrancaven parlant de bàsquet, i accbaven comentant que els calcetins d'ara no se'ls menjaven les sabatilles com ho feien abans.

Rudy, "el mallorquín volador"; "i Mumbrú se fue a la guerra..."; Pau E.T Gasol; "Mojo Picón", "Míster Catering"... el mundial del Japó de bàsquet va ser la risa.

A més, jo crec que contagiava a la gent que comentava amb ell: Kiko i Salinas al futbol; Itu, Epi i companyia al bàsquet... tots acabaven soltant parides, amb més o menys gràcia, peró sempre comentaven els partits amb humor.

He llegit que encara no es sap de qué ha mort. Pense que estava malalt, perque després de la final de l'Eurobàsquet va anunciar que deixava La Sexta. Per a despedir-se, va tornar a dir la frase que més repetia, que sempre anirà lligada a ell:

"La vida puede ser maravillosa"



¿Por qué todos los jugones sonríen igual?