La vida puede ser maravillosa

Mare meua, si tenia pols el meu blog. Després de cuatre mesets torne a escriure per ací.

Tenia pensat que la meua entrada per inaugurar la temporada fora sobre alguna de les que tinc pendents, peró hui ha passat una cosa que ha fet que no siga així.

Tots els dies mor gent. De vegades a eixa gent la coneixes intimament, i se't cau el món damunt. Altres sols d'oïda, o de vista, i d'altres és gent que apareix als mitjans de comunicació; generalment aquestes últimes rarament et provoquen tristessa personal, més enllà de la pena del pensar el que patirà la seva família i amics. En canvi, algunes vegades açó passa.

I açó m'ha passat a mi hui. Estava sopant, i m'ha cridat mon pare, que estava vegent la tele a la seua habitació; "voldrà que fique algun canal, perque estarà eixint algo interessant", he pensat jo, peró la notícia que m'ha donat l'ha sentida per la ràdio. "Ha mort Montes", m'ha dit, i m'he quedat gelat. Realment he sentit tristessa en eixe moment.

A ningú li era indiferent Andrés Montes. A alguns no els agradava, els avorria amb les seues frases i els seus crit; a mi m'encantaven. Des que es va conéixer per a la gent del futbol a la tele (encara que a la radio ja va fer fa molts anys un programa), quí no anomenava "tiqui taca" al jugar be, o exclamava "jugón" quan algú a una paxanga feia un pontet. A tots els que disfruten amb l'esport, els agradara Montes o no, s'han mullat de les seues expresions. Tots.

"Tiburón" Puyol, Xavi "Hamphry Bogart", "Dulce" Iniesta... ho feia més divertit encara.

Jo crec que era un tio que podia fer que et tragares un partit avorrit; ell sol era capaç d'entretindre't.

Peró el seu terreny era sense dubte el básquet. Llegendaries les tertúlies de matinada amb Daimiel. El club "Estopa mix", quan els jugador eren lenyeros; "este es del club del Chupa Chups", quan el tio llepava més que la Lewinski; Wilma!!... inclús converses que arrancaven parlant de bàsquet, i accbaven comentant que els calcetins d'ara no se'ls menjaven les sabatilles com ho feien abans.

Rudy, "el mallorquín volador"; "i Mumbrú se fue a la guerra..."; Pau E.T Gasol; "Mojo Picón", "Míster Catering"... el mundial del Japó de bàsquet va ser la risa.

A més, jo crec que contagiava a la gent que comentava amb ell: Kiko i Salinas al futbol; Itu, Epi i companyia al bàsquet... tots acabaven soltant parides, amb més o menys gràcia, peró sempre comentaven els partits amb humor.

He llegit que encara no es sap de qué ha mort. Pense que estava malalt, perque després de la final de l'Eurobàsquet va anunciar que deixava La Sexta. Per a despedir-se, va tornar a dir la frase que més repetia, que sempre anirà lligada a ell:

"La vida puede ser maravillosa"



¿Por qué todos los jugones sonríen igual?