Sí, jo diria que eres tu. La meu posició em permet veure't sense que tu em veges, entre els caps de la gent. De fet em pareix que no hi ha ningú més ací.
Fa temps vas ser algú que va poder ser algú, qui sap. Mai es sap. Et coneixia de vista, tenies eixe tipus de nas que tant m'agrada i em crida l'atenció, i un dia els rius de gent que córre pels bars ens va fer tropessar, i la bromera de les meues ones de cervessa et va esquitxar. Tu em demanares perdó, però vaig ser jo qui et va xafar. Algo per a beure va servir per a compensar-t'ho. El temporal de rises va durar poc, sols fins que la marea decidí emportar-se a les teues amigues d'aquell mar, un poc abas d'eixe punt al que un xic es guanya el dret a demanar-te el telèfon desprès d'un temps de parlar amb tu. Una despedida pesimista, d'eixes on mai es sap, dos segons de mantindre la mirada, abans de baixar-la, tot just al temps que comences a maleïr la teua covardia. Et vaig veure eixir surant d'allí, mentre jo encallava, pensant que ja tornaria a bufar favorable el vent per a tornar-te ací. Però no sempre fa llevant.
Ara, anys desprès, la gent va pujant i baixant a les estacions, però van respectant la meua visió, i segueisc observant-te sense por a que em veges. Portes una maleta gran, i t'imagine tornant a casa despres de molt de temps, desprès d'haver fet de molts llocs ta casa.
Dus els cabells diferents, mès curts i obscurs. Pero eixe nasset ès inconfusible. En canvi t'envolta una melangia que no tenies aquella nit, com una tristessa assentada, no provocada. Potser el seient buit al teu costat siga del mateix tipus que el del meu.
I potser si les coses hagueren sigut diferents, la història de trobar-te al tren anys desprès s'escriuria així:
Hui ha sigut el dia de tots els sants. Ha sigut un dia agradable, hem visitat tres cementiris. El temps ha acompanyat i el sol no ha deixat que fora un dia trist. De fet no vas amb tristessa, però quan estàs davant de l'èsser volgut desaparegut, i veus la sea foto, no pots evitar eixes llàgrimes que no cauen de seguida, que se't queden a l'ull, emborronant-te la mirada un segon, fins que els tanques i rebosen, caiguet-te per la galta a plom. Com plorar però no.
Els èssers humans tenim la virtut de tendir recordar el millor dels que se'van. Ja no val la pena recordar els defectes, o els enfrontments, i tot açò passem a anomenr-ho "tonteries". Però tenim el gran defecte de donar-li masa importància en vida a eixes tonteries, a perdre massa moments fent-los massa cas. De vegades passa que algú que abans estava a la teva vida, i era important, per alguna raó deixa de ser-ho. I passa el temps, i de repent fa segles que no veus a aquell que era un bon amic, no saps com li ha anat a aquella antiga núvia amb qui vas compartir la teua vida tants anys, o no coneixes als fills del teu germà. Pots viure amb això. Però quan de sobte eixa persona desapareix, el remordiment et menja per dins; desitjaries una última cervessa amb aquell, una última trucada a aquella, o haver ficat ous i haver solucionat les coses. Però quan estem a temps no ho fem, i el temps perdut es transforma en dies sense dormir, atacs d'ansietat en meitat de la nit, i insults enfront l'espill.
Totes aquestes coses, afortunadament, no les he viscut. És una de les coses que mès tem. Crec que no tem massa a la mort, sols en la justa messura, com tots, i tambè com tots dessitje que tarde molt de temps en vindre, pero tinc pànic a que arribe el moment, i se m'haja quedat algo important per dir-te, que me'n vaja sense que ho sàpigues, ja siga que et vull, que eres un bo amic, o que eres l'únic amb qui parle de les meues penes. O que alguna tonteria em separe de tu hui, i que u per l'altre ens pergam. Per això intente que quan em despedisc de tu, tot estiga be entre nosaltres, no anar-me'n enfadat, sense saber quan et tornarè a vore, i intentar que no te'n vages tu, havent-te demanat perdò si t'he fet algo mal. No em costa demanar perdò, sè que motes vegades la cague. Sòc així, pero ho reconec, i et dic que ho sent.
Reialmnet li tinc mès por la vida. A deixar-la escapar sense aprofitar-la, a perdre'm cose que no tornaran. Per això quan un dia m'alce a hora de dinar, em fique trist; o quan pase una vesprada entre la sesta i la tele, senc que he perdut el dia; o quan arribe un dissabte a la una de la nit a casa, pense que m'estic perdent algo. Per això si torne de festa a les 8 i a le 12 aconseguisc estar a la platja, em senc em puta mare amb mi mateixa; o si pase una vesprada amb tú entre cervesses, rises i confesions, pense que no podria haver invertit el temps en res millor; o si em dius d'anar a un concert car, o si vols fer un viatje a un lloc on ja he estat, o si em dius que agafem el cotxe i ens anem, i ja veurem o dormim, dic que sí quasi sense pensar-ho, perquè la vida està per a fer coses noves, i viure moments, sobre tot això, viure moments, i si ara em quede sense un duro, ja estalviarè demà per altre costat. Algú em va dir alguna vegada que tot no pot ser. Jo crec que pot ser tot el que reialment vullgues.
Aquest és un dia de tradicions, i m'agrada. La gent s'arregla, fica ben bonic el lloc on descansen els seus, i els visiten. Per supost, lo d'ací no tè res que veure a lo de Mèxic. Per a ells és un dia de festa i el pasen al cementiri, entre guitarres, cançons i beguda.
http://www.youtube.com/watch?v=x-hZjZvS8l0
Es faria estray imaginar-nos ací fent ua paella al cementiri, mentre ens fem alguna cassalla jugat al truc. Per ells la mort és un personatje sagrat, li demanen coses com a un sant mès i fins i tot alguns se'l tatuen. És altra manera de veure-la, no com a la parca, que ens traurà d'aquest món. Una vegada vaig llegir un llibre anomenat "La ladrona de libros". La història, ambientada en la segona guerra mundial, la conta la Mort, que és un personatje mès de la història, algú amb veu, un mer treballador encarregat de transportar ànimes d'ací cap enllà, un poc cansat de ser la mala de la película. És una noveleta amb un punt de tendressa que recomane, i que es llig de seguida.
Els cementiris són molt diferents, depenent del lloc. A Portugal són molt bonics, encara que tristos, i la meus germana m'ha dit que a la nit encenen farolets que fiquen damunt de les tombes. A Polònia tenen molt de color, les tombes, a terra, estan rodejades de flors i de figures de sants amb les que has danar amb compte per no tropessar, tot provocant una sensació d'aglomeració caótica preciosa. En quan puga actualitzarè aquesta entrada amb fotos i ho veureu. Els d'ací són mès sencills, no m'agraden tant, pero sols fa falta un lloc o decansar, supose. A mi m'agraden les tombes a terra. Descansar a terra per sempre.
Fa poc vaig llegir un poema d'Estellés, tan nostre que fa mal:
Em posareu entre les mans la creu o aquell rosari humil, suau, gastat, d'aquelles hores de tristesa i por, i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen. A l'hora justa vull que a Burjassot, a la parròquia on em batejaren, toquen a mort. M'agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués al carrer, inquirint: "Què qui s'ha mort?" I que li donen una breu notícia:
"És el fill del forner, que feia versos". Més cultament encara : "El net major de Nadalet." Poseu-me les ulleres.
Espere que tots arribem en pau al moment, que no ens hagem deixat ni un lloc per visitar, ni un amant a per estimar, ni un amic nou que fer. En definitiva que ens envaisca la calma:
Avui t'he visitat. Feia molt que no ho feia, ja saps com som. Et mereixes el mès gran dels rams, però sols t'he portat una flor groga, del ram que ma mare li va fer a sa mare. T'he portat un poema sense métrica ni rima, però és lo màxim que vaig saber fer. Estaves guapa.
Mès que una opinió, una serie de fets, cadascú que traga la seua pròpia.
Un dia trobes a una persona amb qui sols has de deixar-te portar. Amb qui pots parlar de tot, conversaciones que no has tingut mai amb els teus amics. Ella és la primera amb qui penses per a anar a pendre una birra. Ella et canvia la forma de veure algunes coses, tú eres tú i a qui no li agrade que no mire. Reialment ella et canvia, sense voler, tal vegada sense donar-se compte, t'ha fet millor. Amb ella fas coses que no havies fet amb ningú. Ella et presenta un barri per a tú per descobrir, i que t'encanta. Et porta a llocs on mai havies estat, però que saps que no deixaràs de visitar. Et fa veure que les coses quotidianes, diaries, avorrides, poden ser il·lusionants, sorprenents, agradables. Que sols fa falta tindre ganes de veure-les d'altra manera. No vols lligar-te a algú, però fàcilment eres capaç d'imaginar-te en un futur amb algú així... Però no et tremolen les cames. Saps que seria difícil trobar a algú amb una ment tan oberta, que et deixe tanta llibertat, amb qui pugueres parlar de tot... però no et tremolen les cames.
Altre dia trobes a altra persona, o la retrobes, perquè hi havia estat sempre. Ara segurament les coses no siguen tan fàcils. Segurament hages de ser tú el que la porte a ella. Segurament amb ella les conversacions no siguen tan profundes, ni les coses pasen sense que tú hages de moure un dit. En aquest cas, hauries de ser tú qui s'encarregara de descobrir-li llocs, situacions, moments, cosa que, per altra banda, t'agradaria fer. Potser siga difícil que et sorprenga. Tal vegada ella no haja descobert encara que la rutina pot ser no rutinària.... Fins i tot segurament no et convinga. Probablement, arribat un cert moment, no puguereu estar junts. Que tú mateix digueres "què estic fent". Que ella de repent diguera "on vaig". Fins i tot que els demès te rajen la espalda al pasar... però et tremolen les cames. La mires a la cara i et tremolen les cames. Es pega a tú, i et tremolen les cames.
Dos coses diferents. A la primera hi fiques el cap. A la segona hi fiques les vísceres; no t'hi pares a pensar, et porta l'estòmac. Menys mal que a ninguna hi fiques el cor.
Però a la fi, per una cosa o altra, tot va al seu lloc. Una, perque no es pot voler a algú amb el cap. Et diuen que si estàs tan a gust, ja arribaran els sentiments, però quasi sense voler ho deixes escapar poc a poc. Fins i tot el lloc de l'adèu ès un banquet a un lloc bonic, rodejat de vaixells, a la fresca de la brisa marina, "porque este momento desagradable es mejor que lo vivamos en un sitio agradable". I desprès et fas una última birra, i t'abraces una última vegada, al lloc on tant has disfrutat d'ella.
L'altra, perquè hi arriba algun fet que t'adorm les vísceres i et desperta el sentit comú.
Altra nit coneixes a altra persona. Guapa, simpàtica, divertida, boja. Xarres, beus, balles, bromeges. S'acostes, es beseu, se'n aneu, feu locures, es despediu. I queda ahí. Probablement no es torneu a vore. Sense cap, sense vísceres, i per supost sense cor. Però eixa nit la recordes i somrius. I no cal intentar mantindre el contacte, o promeses de tornar a veure's que probablement no es puguen complir, o dins d'un temps no apetixca complir. I ès el millor, entendre que cada cosa tè el seu lloc i moment, i fora d'ahí ja no ès el mateix, i tal vegada el intentar allargar-ho faça menys perfecte el record de la nit primera.
En fi, de vegades quan algo s'acaba, mès que la tristessa, lo fotut ès el sentiment de pèrdua. Però com diu aquell, "si hemos perdido hemos ganado historias que contar".
P.D: EL dia que vaig ficar al facebook l'anunci de l'entrada, era perquè acabava de saber el fet que m'adormia les vísceres. Menys mal que en aquell moment estava etílic perdut i no podia escriure :)
Melancolia, tristessa, soledat... saúdade. Terme que els engloba a tots, producte del record d'una alegria ausent, sensació desagradable de vegades, però necesària. Aquesta és la paraula que definix Portugal. Un païs que sap saboretjar-la, fer-a una manera de viure.
En Portugal no ès estrany veure a persones solitàries. Als bars és fàcil trobar a algú sol a una taula, beguent un got de vi mentre fulleja el diari o llegeix un llibre.
Portugal és un païs de miradors. Ciutats amb carrers empinats, que pujen, que baixen, i a la part mès alta dels pobles, sempre et trobes amb un mirador des d'on pots veure la ciutat sencera, atravessada per un riu, o limitada per l'oceà Atlàntic. I a aquests miradors hi han taules de pedra on seure amb els amics i berenar, però tambè cadires de pedra amagades entre arbres o a un raconet apartades de tot on veure caure el Sol sol.
Oporto:
Nazaré (no vaig trobar a Pedro):
Portugal és tambè un païs del qual la gent es sol riure. Però Portugal és un païs que va enderrocar una dictadura amb clavells rojos. Cert que es van donar les circunstàncies idónees, que el mateix exèrcit, l'òrgan encarregat a qualsevol païs d'acabar amb les rebelions, desitjava per conveniència la caiguda del dictador, i que així i tot quatre persones van morir. Però la revolta romàntica va aconseguir vèncer el feixisme.
A Coimbra existeixen Repúbliques. Són residències d'estudiants on la gent no paga per viure, on tots s'encarreguen de mantindre-la. Normalment són edificis antics, reformats per dins pels propis estudiants, on s'organitzen festes d'un nivell perrofláutic insuperable (sobre tot per a qui li agrade, a mi al final em va cansar).
Portugal és terra de poetes. I molts d'ells són Fernando Pessoa. Aquest poeta, quan anava a escriure un llibre, es ficava dins de la ment d'un personatje, i escrivia des dels sentiments d'aquest. I firmava amb el nom del personatje en qüestió. A Coimbra s'organitza un mercaet on una dóna genial ven llibrets de poemes, i et conta tot això.
Grandes sao os desertos, e tudo é deserto
Não tirei bilhete para a vida, Errei a porta do sentimento, Não houve vontade ou ocasião que eu não perdesse. Hoje não me resta, em vésperas de viagem, Com a mala aberta esperando a arrumação adiada, Sentado na cadeira em companhia com as camisas que não cabem, Hoje não me resta Senão saber isto: Grandes são os desertos, e tudo é deserto. Grande é a vida, e não vale a pena haver vida,
No saqué boleto para la vida, Yerré a la puerta del sentimiento, No hubo ganas u ocasión que yo no perdiera. Hoy no me resta, en vísperas de viaje, Con la maleta abierta esperando el acomode postergado, Sentado en la silla en compañía con las camisas que no caben, Hoy no me resta Sino saber esto: Grandes son los desiertos, y todo es desierto. Grande es la vida, y no vale la pena que haya vida.
Álvaro de Campos
I d'altre que no era Pessoa, s'anomenava Luís da Camoes:
Nunca soube entender vossa vontade, nem a minha mostrar-vos verdadeira, inda que clara estava esta verdade.
Em mim viverá ela sempre inteira; e, se pera perder já a vida é tarde, a morte não fará que vos não queira.
A Coimbra pots trobar-te a xiques prenent el Sol a la vora del Mondega un dia caluròs, tocant la guitarra i beguent cervessa:
A Portugal pots veure posar-se el Sol dins de la mar, per exemple a la platja d'Aveiro:
A Portugal es canten fados. Depèn de la ciutat, els fados són d'una manera o d'altra. A mi m'agraden els tristos. I al Diligencia baixen la intensitat de la llum, i a una taula hi han sentats dos homes amb guitarres, i algun xic i alguna xica, i van cantant fados mentre et veus una copa de vi i penses amb qui t'agradaria compartir aixó sentat en una taula per a dos a un racó del local.
I Portugal és el païs que la meua germana va elegir per a sentir-se lliure i per a renàixer. I no m'imagine un lloc millor per a ella.
P.D: Però el que mès m'agrada de Portugal és el concepte que tènen de mi:
La primera vegada que ho vaig sentir va ser durant el mes que vaig passar a Irlanda, “aprenent” anglès. Havia estat fora de casa altres vegades, però mai tant de temps, i tan lluny. Allí vaig conèixer a la Xunta. Amb els cinquanta valencians que vam viure aquell mes a Castlebar, allà pel mes de juliol de 2001, vaig viure grans moments, però amb aquest grup d’amics va ser especial. Probablement, sense adonar-nos, ens uní la nostra llengua. Va ser un mes de caxondeo, risses, joc del cubito... Vaig conèixer a un germà que tenia perdut per un xicotet poble anomenat Gilet, i del qual fins aquell moment desconeixia l’existència. Acabà aquell més. Em vaig acomiadar de Teresa y Kassia, la mare i la preciosa filla adolescent que em van fer un lloc a sa casa, sabent que no tornaria a veure-les mai. Almenys l’abraçada amb Kassia va valdre la pena. En quan a la Xunta, es va veure un parell de vegades, i desprès no es va tornar a ajuntar. I el meu germà, que no vivia lluny de mi, deixà de ser germà. Tal vegada sols era el meu germà d’Irlanda. L’any següent em passà algo paregut a Anglaterra. Vaig fer el meu primer amic anarquista. Vaig conèixer a la primera xica amb la que quasi em gite, però amb la qual nomès em vaig donar un bes als llavis amb la boca tancada (una història llarga). Un milió d’andalusos amenitzaren la meua estància, entre els que vaig trobar al menys andalús de tots, que es va convertir en un dels meus millors amics, i que segueix sent-ho. La meua host family, descendents d’inmigrants portuguesos en segona generació, em demostraren com s’obri la porta no de casa, sinó de la família, a algú de fora. Tal com va acabar l’any anterior, sense ningú avisar-me, el mes acabà, i llevat d’una quedada a Madrid, ja no he tornat a saber res de Pablo l’anarquista, de la xica que em bullia la sang, dels andalusos i la meua família de gitanos portuguesos. Aquesta és una espina que tinc especialment clavada, perquè ells em van mostrar que sa casa seguia oberta per a mi, i jo vaig deixar que la porta la tancara el vent poc a poc. El meu amic andalús, però, és l’única vida que segueix creuant-se’m d’aquell mes, junt a la de la monitora a la que monitoritzàvem, i una altra xica que no era d’aquell grup, però devia d’haver-ho sigut. Era un sentiment difícil d’empassar en aquells moments. Jo crec que cada vegada que fas un amic, li estàs entregant una part de tu. I en aquell temps, com que havia deixat de tindre’ls prop, em sentia incomplet, “repartit”... Era eixe mateix sentiment el que em va fer passar-ho malament quan em vaig adonar que molts dels meus amics de la universitat se n’anaven a poblar Europa; uns durant uns mesos, altres qui sap si tornaran. Altra vegada “jo” repartit, sense tindre a colp de pedra les meues parts. Però va ocórrer que vaig ser jo també el que me’n vaig anar. I al meu caminar es creuà gent de mi llocs diferents. I vaig viatjar per mil llocs. I vaig bufar-me a mil llocs. I vaig bessar a mil xiques (ahí m’he passat, ho reconec :). I vaig probar mil menjars, i beure mil begudes, i dormir a mil llits, i agafar mil trens, i mil avions... i desprès de tot allò vaig tornar a casa. I al contrari del que pensava, no vaig sentir melancolia per si les mil vides amb les que m’havia creuat no tornaven a creuar-se’m. Perquè ja no vaig sentir les ganes de tindre a prop cada part de mi que havia repartit. No, aquesta vegada ja no. El que vaig sentir van ser les ganes de que, encara que les nostres vides no es tornen a creuar, el trosset de mi que tinguera cada persona amb la que havia viscut viatjara lluny, des de Canàries fins a Gal•lícia, des d’Oporto fins a Praga, des de Gdansk fins a Rumania, passant per tots i cadascun dels llocs que he xafat, o que xafa la meua gent, aquella amb la que compartixc la meua vida, o amb la que vaig compartir un tros d’ella.
"Abrid los brazos, la mente y repartíos", que deia el poeta.
25 crec que ha sigut l'edat clau, on m'han passat un munt de coses, i ha canviat el meu punt de vista sobre moltes altres. El que puga ser al futur segur que estarà un poc influenciat pel que he viscut als 25.
- Ha sigut el primer any que he estat solter des de feia quasi sis, i clar està, tot canvia.
- He fet un bon grapat d'amics, i no sols de facebook, ara puc dir que tinc un lloc on caure mort a tretze països europeus: Portugal, França, Alemanya, Eslovàquia, Eslovènia, Polònia, Irlanda, Rumania, Turquia, Grècia, Bèlgica, República Checa, Ucraïna.
- He viatjat més que a tota la meua vida anterior: diverses ciutats a Polònia (Cracòvia, Varsòvia...), Berlín, Estocolm, Praga, Bratislava, Viena, Budapest, Tramacastilla.
- He estat amb xiques de països que ni m'haguera imaginat (d'açó no farè ennumeració, tindrè un poc de classe :)
- M'he comprat la camiseta de Ryan Giggs.
- He vist en concert a grups com Placebo, Kings of Leon, Prodigy, a Moby... però sobre tot a La Raíz i a La Gossa Sorda , i he aconseguit que dos madrilenys disfrutaren del concert.
- He perdut a algú molt proper, peró he pogut despedir-me.
Algunes coses que no he fet:
- La primera i principal, acabar la carrera. Era la meta que tenia marcada per a aquesta edat, i no ho he fet. Peró be, una assignatura resta, ja queda menys.
- Enamorarme. M'han agradat xiques, peró tant com per a aixó no, i sense dubte aquest fet ha col·laborat a que les coses hagen sigut més fàcils, i les haja disfrutat més.
- No he trobat pràctiques en empressa, que era en lo que jo pensava que ocuparia aquest any.
- No m'he pogut llegir Niebla. Pot amb mí.
- No he vist a Quique González en concert.
- No he après, ni he mogut un pèl per aprendre, a tocar la guitarra. De fet, ni tan sevol tinc guitarra.
- No he pillat la grip A, encara que a Polònia probablement s'ho pensaren.
Espere, als 26:
- Poder fer el que no vaig fer als 25 (excepte llegir-me Niebla i pillar la grip A).
- Llegir-me els llibres que recomana Saül.
- Viatjar un poquet mès si cal (vamos, anar a Dresden). I per què no, tornar a Gdansk.
Cap d'any inoblidable, amb una penyeta d'amics inoblidable, a un lloc inoblidable.
Com no pot ser d'altra manera quan ens reunim, ha sigut un temps ple de rises i caxondeo, amb grans moments per a recordar com els duels de Sing Star al més alt nivell, protagonitzats per dos figures de la cançó lleugera, com son Donet i Saül. I els monos ens han fet tindre deu anys menys i disfrutar com a xiquets d'un joc per a nens.
El lloc, inmillorable. Un poblet de 60 persones, perdut per Teruel, on vaig poder saboretjar 3 díes sense cobertura al meu móvil, sols preocupat pel moment, i pels que estaven amb mi.
Cubates per anar a dormir, monòlegs burrianers, escalades i, com no, shows "erotico-festivos" han amenitzat aquests tres dies que hem passat junts.
La nit de cap d'any genial (a banda del fred); corder, ví, bonos de cubates, música (parrapapapapapa-parra-pa-pa) i una grata sorpresa van fer que l'entrada de l'any fora quasi inmillorable, encara que per a l'any que be hauríem d'agafar alguna idea de la festa de Cella:
Com no, una nevà de collons va ser el millor regal per a la nostra canària, encara que no mola pixar a l'aire lliure mentre et cau neu a la punteta.
L'únic que ens deixàrem per fer Saül i jo va ser un "pantalón-tobillo" a l'escenari, pero així ja tenim motius per a tornar :)
Coses per a recordar:
El diàleg més profund que he tingut ultimament, amb la meua amiga Fati:
Fati: Todos los gilipollas tienen suerte. JO: Todos no, mirame a mí. Fati: Es que Nando, tú eres otro tipo de gilipollas.
Noelia també soltà alguna perleta que altra:
- Yo me traje traje. - Va ga-nando Nando.
Conclusions xorres:
1. A tots els pobles hi ha una boja (a aquest era la Remincha, la Garrincha o com fóra). 2. A tots els pobles de muntanya hi ha un mastín solt.
Conclusió important:
Algú va dir fa temps que cada vegada serà més difícil reunir-nos; jo dic que mentre queden Burrianes, Daimúsos i Tramacastillas, sempre trobarem la forma de passar junts uns dies, com si no haguera passat el temps.
I ara les cançons que em recordaran el viatge:
La primera, per a la meua amiga africana, amb la que vaig ser campió de tornar més tard a casa.
I la segona, per als campions mundials de futbolí desmuntable, ja que es va convertir en el nostre himne de la victòria.
Agraïr-li al gran Vicente i a la anfitriona consorte Fati el que féren que aquella casa fóra nostra per uns díes. I a Noe l'esforç que va fer per vindre a passar uns díes amb nosaltres.
