... car el dol, de profund, ès biológic

Et vas despertar tard, trencat, cansat,
molt més que quan et vas gitar, suat,
sovint, tendrament i trist ho recordes
més be no ho has pogut oblidar.

En l'aire vas sentir aquella olor,
forta i penetrant, com de ferro al roig.
Et vas deixar caure, a la cadira,
plom. El menjar feia el mateix gust, ferro.
No hi tenies sang, a la boca,
sí un regust estrany, de final dèpoca.
Als llibres les línies no acabaven,
lletres morien, sense ser paraules.
Et llevares les ulleres, com solies,
per poder veure clarament les coses,
i et vas fregar el seny, profundament...
De sobte, violentament l'angústia,
un cop de puny que et posà les ulleres.
Relacions neurològiques, al cap,
qui, com, quan, per què, volies saber,
a la resta del cos, les fisiològiques;
el cor galopava, eixint del pit
per la boca, seca, sense saliva,
i a dintre eixa sequedat vital,
car la humitat humana era, fora,
suor i llàgrimes salant la pell.
Sentires com l'estòmac s'encollia
i els pulmons s'eixamplaren, plenantse
d'eixa olor intensa de ferro al roig
que la finestra no deixava eixir...
i la mare que et volia tornar
al ventre, salvar-te, i protegir-te.

Ho penses de vegades, quan no sempre,
veient-te de fòra, gitat al terra
sentint la frescor, sedant, d'aquell marbre,
la foscor amable del corredor...
Altres no, no ho recorda el teu cap,
traint-te, de sobte, ho fa el teu cos,
i et torna a fer mal aquell encollir,
aquella sequedat, aquella olor....

Érem feliços, abans d'aquell dia,
d'aquella felicitat innocent,
d'allò que en diríem ignorant, crua.
Desprès ho hem sigut, d'altra manera,
amb un sentir injustament culpable,
car el record, de sobte, t'obri el pit,
amb una profunditat dolorosa,
i lentament seus, serenament sol,
i tristament i dolça, la recordes.

L'últim canterer

... i t'anomenaren Bernat
com el patró del teu poble
eixa illa on naixeres
on per començar, plorares

on vas créixer a altre segle
entre escolapios i cosins,
entre pols i blasfèmies,
gent de bé i futurs assassins

I t'anomenaren Bernat
com el patró del teu poble
que ès allà des d'on eixies
amb els mansos, les carretes,

espentant, suant, maleint
als terrenys de La Barraca
a pel fang, a per l'argila
a pel pa per a la casa.

L'argila que no elegires
l'argila que t'imposaren
que t'esbarava per la pell
que et corria per les venes

I t'anomenaren Bernat,
com el patró del teu poble,
aquell fosc que abandonares
no sabent si tornaries

menjant terra, beguent la por
envain-te sempre aquell fred
a qualsevol lloc de Terol
sense un demà que sí vingué

I t'anomenaren Bernat,
com el patró del teu poble
on tornares, on trobares
la dona per Ampararte

la dona a qui vas estimar
asprament, que és com sabies
tal i com et van ensenyar
les penúries d'aquells dies

Semblaves ésser d'altre temps
com eixa casa on vivies
les parets, tantes històries
que callaven, tu contaves

I te n'anares de sobte
sense emprenyar, com volies
un antic dolor a dintre
i el temps just per despedir-te



I t'anomenaren Bernat,
com el patró del teu poble...