Krakow

Quasi dos mesos desprès de la meva última entrada, torne a escriure al meu blog. En aquesta ocasió, per a parlar de la meva visita a Cracóvia.

Un parell de dies desprès de Berlín, marxava a Cracóvia en un viatge organitzat per l'organització Erasmus d'ací, amb mogolló de colegues (25 erasmus erem). Després de 12 hores en tren desde Gdansk, arribàrem a Cracóvia, i ens adonàrem que algun lladre havia fet l'agost amb els erasmus, i havia desplumat a alguns dels meus amics, encara que a mi em va respectar. Ací els trens de llarga distància es composen de vagons dividits en departaments, i segons diuen tiren algun gas mentre estàs dormint que fa que la teua son siga encara més profunda, i no et despertes. Peró aquest fet va fer que em sorgira certa admiració pels meus amics: tenien tantes ganes de festa, tantes ganes de pasar-ho be, de vore Cracóvia i eixir cada nit a desfer-ho tot, que tancàren l'assumpte amb un "ahora ya no podemos hacer nada, vamonos a una terracita a tomarnos algo".

Cracóvia és una ciutat preciosa, per a mí la perfecta per anar d'Erasmus: és Polónia, per lo cual és barata, i les dones són... pues aixó; és gran, pel que no et falta de res; té parcs molt bonics i zones rodetjant al riu; té un milió de locals per elegir; una plaça preciossa; un castell xulíssim...







Ferem una visita curiosa; anàrem a unes mines de sal, i arribàrem a estar vora 150 metres baix terra. Peró alló estava massa explotat, i d'una manera que no molava. I damunt, anàvem resacosos, pel que no disfrutàrem massa de la visita.

I per supost, qui va a Cracóvia ha d'apropar-se a Austwichtz, amb el coret en un puny. Nosaltres anàrem primer al camp 1, on ens va rebre una guia que ens va anar explicant tot. Aquest camp està format per edificis que abans van pertànyer a l'exèrcit polonés, per lo que tenien menys pinta de barracons. A dintre, distintes exposicions de fotografia, d'objectes que van pertànyer als empresonats... vaja, ficàven els péls de punta. Em pregunte si alguna de le exposicions són necesàries, com aquella a la que veus a una habitació tancada i acristalada tones de cabell real dels presos.




Peró el camp 2, Birkenau, aterra. La porta de l'infern per on antrava el tren amb els presoners, acollona. La via que els conduïa als barracons, o a la mort (en la majoria dels casos, acabava siguent el mateix). Els barracons, els crematoris que es conserven tal qual ho deixaren els nazis, estar dins d'una de les càmeres de gas... buf, veure't allí, on va passar un dels fets més terrorífics de la história, fa que et sengues estrany. La guia ens va explicar quin era el mecanisme d'exterminació. I realment et quedes amb la sensació de que alló era una autèntica fàbrica de matar, com sona.






El tema a Polónia pareix que està tancat, peró res més lluny de la realitat, és una espina clavada massa gran, que fa massa mal. Podem pensar que la gent jove mira cap al futur i ja està, peró si rasques un poc la superfície et dones compte que el rencor perdura, que és molt fàcil trobar a algú que no vol veure a prop a cap alemany. "Es que los alemanes de ahora llevan la sangre de los que nos hicieron tanto daño", em va dir un company polonès quan li vaig dir que els alemanys d'ara no són aquells que van fer aquelles bestialitats al seu poble. Fins ahí arriba. Quan vaig estar a Berlín em va donar la sensació de que ningú odia tant als nazis, com els propis alemanys d'ara. Es senten avergonyits d'aquell passat, almenys la majoria d'ells, realment és la impressió que em va donar. Peró com els expliques aixó als descendents directes d'aquells fets.

Una nit estàvem els Erasmus a un bar prop de les residències, quan ens toparem amb dos xavals polonessos. Un amic alemà estava amb nosaltres. Començàrem a parlar amb ells, tot de bon rotllo, peró quan ens preguntaren d'on erem i arribà el torn del meu amic, tot canvià. "Si eres alemán, no me caes bien: vosotros hacíais guantes con nuestra piel". Blancs ens quedàrem, i rabiossos. "Ell no estava allí", li diguèrem. "Yo no hice nada, yo no estaba allí, por qué me dices esto ahora?", repetia el meu amic. Impacta veure a un tio de vora dos metres i 135 quilos de pes plorant.

La veritat es que un patiment així només el coneix qui el viu, o la família directa d'algú que ho va viure, peró alló em va paréixer injust, molt injust.

P.D: Punxeu les fotos per veure-les en gran. La veritat és que són les fotos que he fet que més m'agraden, a pesar de tot.