... i escolta el silenci de l'habitació

I ara es sentia estrany...

Moltes nits de festa dispossat a tot, i sense aconseguir res més que algun telèfon, algun somriure, algun bes fred on ni tan sols s'empapava del gust a saliva imprópia. Peró aquella nit va ser diferent.

Una frase oportuna a l'eixida d'un local, una gràcia a temps, i als cinc minuts, ell sense els seus amics, ella sense les seues amigues, ell i ella sols en un taxi direcció a un altre antre, més antre si cap.

Una hora d'alcohol, llengua contra llengua i rock desprès eixiren a respirar aire, per depurar els pulmons de fum de tabac, de marihuana i quasi de llenya cremada, i decidiren començar a caminar cap a casa d'ella. Ell tenia quasi clar que hui era el dia que tornaria a sentir-se dins d'algú, sense metàfores ni sentiments.

Sis de la matinada no esperava que acabarem per l'Alameda, tú davant i jo darrere, agafan-te per la cintura. Un llarg passeig ocupà els següents 45 minuts del seu temps, just el que durà el monòleg d'ella. Ell escoltava, sense massa intenció en fer-se sentir. Li agradava sentir-la parlar. Començà per política, diguent-li que tenia pinta de compartir la seua opinió; ell ni ho negà ni ho assentí, sabent que a política l'únic que tenia clar era el que no era, encara no el que era. Amb el temps el monòleg va capgirar a altres temes, mès íntims, on ella li va mentar els seus maldecaps, que no eren molt diferents als d'ell, fins a acabar confessant-li l'última vegada que havia plorat. Ell l'escoltava, i li semblava que la coneixia de feia temps.

Arribàren fins a Manchester, on ella vivia, just davant del seu estadi. Les excuses i raons que ell havia treballat al seu cap per quedar-se a dormir no van fer falta, doncs ella simplement obrí la porta i el convidà a passar. Van beure aigua, per acabar de baixar la borratxera que el passeig quasi havia fulminat, i es dirigiren a l'habitació. L'últim que va veure abans de tancar la llum va ser la senyera que hi penjava tot just dalt del capçal del llit.

Al matí següent, o cinc hores desprès, es donàven l'últim bes i ell eixia d'aquell pis amb un ampli somriure, cansat, amb ganes de contar-li-ho tot al seu amic.

Més tard, al tren, una altra sensació començà a envaïr-lo. Unes hores abans, havia sentit com els seus cosos lluitaven entre llençols per treure's foc, mentre li acariciava els seus cabells rossos, i li havia buscat amb la mirada els grans ulls blaus d'ella, aprofitant un filet de llum que entrava per la persiana... I les últimes paraules que es digueren van ser "be, ja ens veurem".

Tal vegada no estava preparat per a jugar a eixe joc.

Opinions sobre l'amor ( I )

Encara que tinga aquesta cara d'empanat, moltes vegades sóc una persona prou observadora. M'agrada, o potser no m'agrada sino que ho faig de manera involuntària, fixar-me en les relacions entre les persones: estos són amics i s'ho pasen de puta mare junts, peró si no es vegeren en mig any no es trobaríen a faltar; aquelles són inseparables i no saben ni pixar si no van juntes; estos altres es pasen peleant tot el dia, peró no poden estar una setmana sense veure's... i com no, em fixe prou en les relacions entre parelles, o inclús abans de que existixca la parella en si.

De vegades he endevinat quan a algún colega li ha agradat alguna xica, o al revès, fins i tot abans de que m'ho diguera, i encara que de vegades algú m'ha dit "va tio, tú flipes", desprès el temps m'ha donat la raó.

Veien-t'ho desde fóra, ara que estic maxuxo (juas juas), he anat agafant certes opinions que m'han conduït a una reflexió: l'amor està sobrevalorat la majoria de les vegades (que no totes), i en un gran percentatje les relacions no són més que la necessitat de la gent de tindre a algú, necessitat que per altra banda no és tal, sino que ú mateixa es crea.

A "Opinios sobre l'amor (II) demostrarè la meva hipòtesi, amb diversos exemples, i espere que em digueu si la compartiu o no, o si anyadirieu algún corolari.