... i escolta el silenci de l'habitació

I ara es sentia estrany...

Moltes nits de festa dispossat a tot, i sense aconseguir res més que algun telèfon, algun somriure, algun bes fred on ni tan sols s'empapava del gust a saliva imprópia. Peró aquella nit va ser diferent.

Una frase oportuna a l'eixida d'un local, una gràcia a temps, i als cinc minuts, ell sense els seus amics, ella sense les seues amigues, ell i ella sols en un taxi direcció a un altre antre, més antre si cap.

Una hora d'alcohol, llengua contra llengua i rock desprès eixiren a respirar aire, per depurar els pulmons de fum de tabac, de marihuana i quasi de llenya cremada, i decidiren començar a caminar cap a casa d'ella. Ell tenia quasi clar que hui era el dia que tornaria a sentir-se dins d'algú, sense metàfores ni sentiments.

Sis de la matinada no esperava que acabarem per l'Alameda, tú davant i jo darrere, agafan-te per la cintura. Un llarg passeig ocupà els següents 45 minuts del seu temps, just el que durà el monòleg d'ella. Ell escoltava, sense massa intenció en fer-se sentir. Li agradava sentir-la parlar. Començà per política, diguent-li que tenia pinta de compartir la seua opinió; ell ni ho negà ni ho assentí, sabent que a política l'únic que tenia clar era el que no era, encara no el que era. Amb el temps el monòleg va capgirar a altres temes, mès íntims, on ella li va mentar els seus maldecaps, que no eren molt diferents als d'ell, fins a acabar confessant-li l'última vegada que havia plorat. Ell l'escoltava, i li semblava que la coneixia de feia temps.

Arribàren fins a Manchester, on ella vivia, just davant del seu estadi. Les excuses i raons que ell havia treballat al seu cap per quedar-se a dormir no van fer falta, doncs ella simplement obrí la porta i el convidà a passar. Van beure aigua, per acabar de baixar la borratxera que el passeig quasi havia fulminat, i es dirigiren a l'habitació. L'últim que va veure abans de tancar la llum va ser la senyera que hi penjava tot just dalt del capçal del llit.

Al matí següent, o cinc hores desprès, es donàven l'últim bes i ell eixia d'aquell pis amb un ampli somriure, cansat, amb ganes de contar-li-ho tot al seu amic.

Més tard, al tren, una altra sensació començà a envaïr-lo. Unes hores abans, havia sentit com els seus cosos lluitaven entre llençols per treure's foc, mentre li acariciava els seus cabells rossos, i li havia buscat amb la mirada els grans ulls blaus d'ella, aprofitant un filet de llum que entrava per la persiana... I les últimes paraules que es digueren van ser "be, ja ens veurem".

Tal vegada no estava preparat per a jugar a eixe joc.