Melancolia, tristessa, soledat... saúdade. Terme que els engloba a tots, producte del record d'una alegria ausent, sensació desagradable de vegades, però necesària. Aquesta és la paraula que definix Portugal. Un païs que sap saboretjar-la, fer-a una manera de viure.
En Portugal no ès estrany veure a persones solitàries. Als bars és fàcil trobar a algú sol a una taula, beguent un got de vi mentre fulleja el diari o llegeix un llibre.
Portugal és un païs de miradors. Ciutats amb carrers empinats, que pujen, que baixen, i a la part mès alta dels pobles, sempre et trobes amb un mirador des d'on pots veure la ciutat sencera, atravessada per un riu, o limitada per l'oceà Atlàntic. I a aquests miradors hi han taules de pedra on seure amb els amics i berenar, però tambè cadires de pedra amagades entre arbres o a un raconet apartades de tot on veure caure el Sol sol.
Oporto:
Nazaré (no vaig trobar a Pedro):
Portugal és tambè un païs del qual la gent es sol riure. Però Portugal és un païs que va enderrocar una dictadura amb clavells rojos. Cert que es van donar les circunstàncies idónees, que el mateix exèrcit, l'òrgan encarregat a qualsevol païs d'acabar amb les rebelions, desitjava per conveniència la caiguda del dictador, i que així i tot quatre persones van morir. Però la revolta romàntica va aconseguir vèncer el feixisme.
A Coimbra existeixen Repúbliques. Són residències d'estudiants on la gent no paga per viure, on tots s'encarreguen de mantindre-la. Normalment són edificis antics, reformats per dins pels propis estudiants, on s'organitzen festes d'un nivell perrofláutic insuperable (sobre tot per a qui li agrade, a mi al final em va cansar).
Portugal és terra de poetes. I molts d'ells són Fernando Pessoa. Aquest poeta, quan anava a escriure un llibre, es ficava dins de la ment d'un personatje, i escrivia des dels sentiments d'aquest. I firmava amb el nom del personatje en qüestió. A Coimbra s'organitza un mercaet on una dóna genial ven llibrets de poemes, i et conta tot això.
Grandes sao os desertos, e tudo é deserto
Não tirei bilhete para a vida, Errei a porta do sentimento, Não houve vontade ou ocasião que eu não perdesse. Hoje não me resta, em vésperas de viagem, Com a mala aberta esperando a arrumação adiada, Sentado na cadeira em companhia com as camisas que não cabem, Hoje não me resta Senão saber isto: Grandes são os desertos, e tudo é deserto. Grande é a vida, e não vale a pena haver vida,
No saqué boleto para la vida, Yerré a la puerta del sentimiento, No hubo ganas u ocasión que yo no perdiera. Hoy no me resta, en vísperas de viaje, Con la maleta abierta esperando el acomode postergado, Sentado en la silla en compañía con las camisas que no caben, Hoy no me resta Sino saber esto: Grandes son los desiertos, y todo es desierto. Grande es la vida, y no vale la pena que haya vida.
Álvaro de Campos
I d'altre que no era Pessoa, s'anomenava Luís da Camoes:
Nunca soube entender vossa vontade, nem a minha mostrar-vos verdadeira, inda que clara estava esta verdade.
Em mim viverá ela sempre inteira; e, se pera perder já a vida é tarde, a morte não fará que vos não queira.
A Coimbra pots trobar-te a xiques prenent el Sol a la vora del Mondega un dia caluròs, tocant la guitarra i beguent cervessa:
A Portugal pots veure posar-se el Sol dins de la mar, per exemple a la platja d'Aveiro:
A Portugal es canten fados. Depèn de la ciutat, els fados són d'una manera o d'altra. A mi m'agraden els tristos. I al Diligencia baixen la intensitat de la llum, i a una taula hi han sentats dos homes amb guitarres, i algun xic i alguna xica, i van cantant fados mentre et veus una copa de vi i penses amb qui t'agradaria compartir aixó sentat en una taula per a dos a un racó del local.
I Portugal és el païs que la meua germana va elegir per a sentir-se lliure i per a renàixer. I no m'imagine un lloc millor per a ella.
P.D: Però el que mès m'agrada de Portugal és el concepte que tènen de mi:
La primera vegada que ho vaig sentir va ser durant el mes que vaig passar a Irlanda, “aprenent” anglès. Havia estat fora de casa altres vegades, però mai tant de temps, i tan lluny. Allí vaig conèixer a la Xunta. Amb els cinquanta valencians que vam viure aquell mes a Castlebar, allà pel mes de juliol de 2001, vaig viure grans moments, però amb aquest grup d’amics va ser especial. Probablement, sense adonar-nos, ens uní la nostra llengua. Va ser un mes de caxondeo, risses, joc del cubito... Vaig conèixer a un germà que tenia perdut per un xicotet poble anomenat Gilet, i del qual fins aquell moment desconeixia l’existència. Acabà aquell més. Em vaig acomiadar de Teresa y Kassia, la mare i la preciosa filla adolescent que em van fer un lloc a sa casa, sabent que no tornaria a veure-les mai. Almenys l’abraçada amb Kassia va valdre la pena. En quan a la Xunta, es va veure un parell de vegades, i desprès no es va tornar a ajuntar. I el meu germà, que no vivia lluny de mi, deixà de ser germà. Tal vegada sols era el meu germà d’Irlanda. L’any següent em passà algo paregut a Anglaterra. Vaig fer el meu primer amic anarquista. Vaig conèixer a la primera xica amb la que quasi em gite, però amb la qual nomès em vaig donar un bes als llavis amb la boca tancada (una història llarga). Un milió d’andalusos amenitzaren la meua estància, entre els que vaig trobar al menys andalús de tots, que es va convertir en un dels meus millors amics, i que segueix sent-ho. La meua host family, descendents d’inmigrants portuguesos en segona generació, em demostraren com s’obri la porta no de casa, sinó de la família, a algú de fora. Tal com va acabar l’any anterior, sense ningú avisar-me, el mes acabà, i llevat d’una quedada a Madrid, ja no he tornat a saber res de Pablo l’anarquista, de la xica que em bullia la sang, dels andalusos i la meua família de gitanos portuguesos. Aquesta és una espina que tinc especialment clavada, perquè ells em van mostrar que sa casa seguia oberta per a mi, i jo vaig deixar que la porta la tancara el vent poc a poc. El meu amic andalús, però, és l’única vida que segueix creuant-se’m d’aquell mes, junt a la de la monitora a la que monitoritzàvem, i una altra xica que no era d’aquell grup, però devia d’haver-ho sigut. Era un sentiment difícil d’empassar en aquells moments. Jo crec que cada vegada que fas un amic, li estàs entregant una part de tu. I en aquell temps, com que havia deixat de tindre’ls prop, em sentia incomplet, “repartit”... Era eixe mateix sentiment el que em va fer passar-ho malament quan em vaig adonar que molts dels meus amics de la universitat se n’anaven a poblar Europa; uns durant uns mesos, altres qui sap si tornaran. Altra vegada “jo” repartit, sense tindre a colp de pedra les meues parts. Però va ocórrer que vaig ser jo també el que me’n vaig anar. I al meu caminar es creuà gent de mi llocs diferents. I vaig viatjar per mil llocs. I vaig bufar-me a mil llocs. I vaig bessar a mil xiques (ahí m’he passat, ho reconec :). I vaig probar mil menjars, i beure mil begudes, i dormir a mil llits, i agafar mil trens, i mil avions... i desprès de tot allò vaig tornar a casa. I al contrari del que pensava, no vaig sentir melancolia per si les mil vides amb les que m’havia creuat no tornaven a creuar-se’m. Perquè ja no vaig sentir les ganes de tindre a prop cada part de mi que havia repartit. No, aquesta vegada ja no. El que vaig sentir van ser les ganes de que, encara que les nostres vides no es tornen a creuar, el trosset de mi que tinguera cada persona amb la que havia viscut viatjara lluny, des de Canàries fins a Gal•lícia, des d’Oporto fins a Praga, des de Gdansk fins a Rumania, passant per tots i cadascun dels llocs que he xafat, o que xafa la meua gent, aquella amb la que compartixc la meua vida, o amb la que vaig compartir un tros d’ella.
"Abrid los brazos, la mente y repartíos", que deia el poeta.
25 crec que ha sigut l'edat clau, on m'han passat un munt de coses, i ha canviat el meu punt de vista sobre moltes altres. El que puga ser al futur segur que estarà un poc influenciat pel que he viscut als 25.
- Ha sigut el primer any que he estat solter des de feia quasi sis, i clar està, tot canvia.
- He fet un bon grapat d'amics, i no sols de facebook, ara puc dir que tinc un lloc on caure mort a tretze països europeus: Portugal, França, Alemanya, Eslovàquia, Eslovènia, Polònia, Irlanda, Rumania, Turquia, Grècia, Bèlgica, República Checa, Ucraïna.
- He viatjat més que a tota la meua vida anterior: diverses ciutats a Polònia (Cracòvia, Varsòvia...), Berlín, Estocolm, Praga, Bratislava, Viena, Budapest, Tramacastilla.
- He estat amb xiques de països que ni m'haguera imaginat (d'açó no farè ennumeració, tindrè un poc de classe :)
- M'he comprat la camiseta de Ryan Giggs.
- He vist en concert a grups com Placebo, Kings of Leon, Prodigy, a Moby... però sobre tot a La Raíz i a La Gossa Sorda , i he aconseguit que dos madrilenys disfrutaren del concert.
- He perdut a algú molt proper, peró he pogut despedir-me.
Algunes coses que no he fet:
- La primera i principal, acabar la carrera. Era la meta que tenia marcada per a aquesta edat, i no ho he fet. Peró be, una assignatura resta, ja queda menys.
- Enamorarme. M'han agradat xiques, peró tant com per a aixó no, i sense dubte aquest fet ha col·laborat a que les coses hagen sigut més fàcils, i les haja disfrutat més.
- No he trobat pràctiques en empressa, que era en lo que jo pensava que ocuparia aquest any.
- No m'he pogut llegir Niebla. Pot amb mí.
- No he vist a Quique González en concert.
- No he après, ni he mogut un pèl per aprendre, a tocar la guitarra. De fet, ni tan sevol tinc guitarra.
- No he pillat la grip A, encara que a Polònia probablement s'ho pensaren.
Espere, als 26:
- Poder fer el que no vaig fer als 25 (excepte llegir-me Niebla i pillar la grip A).
- Llegir-me els llibres que recomana Saül.
- Viatjar un poquet mès si cal (vamos, anar a Dresden). I per què no, tornar a Gdansk.
Cap d'any inoblidable, amb una penyeta d'amics inoblidable, a un lloc inoblidable.
Com no pot ser d'altra manera quan ens reunim, ha sigut un temps ple de rises i caxondeo, amb grans moments per a recordar com els duels de Sing Star al més alt nivell, protagonitzats per dos figures de la cançó lleugera, com son Donet i Saül. I els monos ens han fet tindre deu anys menys i disfrutar com a xiquets d'un joc per a nens.
El lloc, inmillorable. Un poblet de 60 persones, perdut per Teruel, on vaig poder saboretjar 3 díes sense cobertura al meu móvil, sols preocupat pel moment, i pels que estaven amb mi.
Cubates per anar a dormir, monòlegs burrianers, escalades i, com no, shows "erotico-festivos" han amenitzat aquests tres dies que hem passat junts.
La nit de cap d'any genial (a banda del fred); corder, ví, bonos de cubates, música (parrapapapapapa-parra-pa-pa) i una grata sorpresa van fer que l'entrada de l'any fora quasi inmillorable, encara que per a l'any que be hauríem d'agafar alguna idea de la festa de Cella:
Com no, una nevà de collons va ser el millor regal per a la nostra canària, encara que no mola pixar a l'aire lliure mentre et cau neu a la punteta.
L'únic que ens deixàrem per fer Saül i jo va ser un "pantalón-tobillo" a l'escenari, pero així ja tenim motius per a tornar :)
Coses per a recordar:
El diàleg més profund que he tingut ultimament, amb la meua amiga Fati:
Fati: Todos los gilipollas tienen suerte. JO: Todos no, mirame a mí. Fati: Es que Nando, tú eres otro tipo de gilipollas.
Noelia també soltà alguna perleta que altra:
- Yo me traje traje. - Va ga-nando Nando.
Conclusions xorres:
1. A tots els pobles hi ha una boja (a aquest era la Remincha, la Garrincha o com fóra). 2. A tots els pobles de muntanya hi ha un mastín solt.
Conclusió important:
Algú va dir fa temps que cada vegada serà més difícil reunir-nos; jo dic que mentre queden Burrianes, Daimúsos i Tramacastillas, sempre trobarem la forma de passar junts uns dies, com si no haguera passat el temps.
I ara les cançons que em recordaran el viatge:
La primera, per a la meua amiga africana, amb la que vaig ser campió de tornar més tard a casa.
I la segona, per als campions mundials de futbolí desmuntable, ja que es va convertir en el nostre himne de la victòria.
Agraïr-li al gran Vicente i a la anfitriona consorte Fati el que féren que aquella casa fóra nostra per uns díes. I a Noe l'esforç que va fer per vindre a passar uns díes amb nosaltres.
Moltes nits de festa dispossat a tot, i sense aconseguir res més que algun telèfon, algun somriure, algun bes fred on ni tan sols s'empapava del gust a saliva imprópia. Peró aquella nit va ser diferent.
Una frase oportuna a l'eixida d'un local, una gràcia a temps, i als cinc minuts, ell sense els seus amics, ella sense les seues amigues, ell i ella sols en un taxi direcció a un altre antre, més antre si cap.
Una hora d'alcohol, llengua contra llengua i rock desprès eixiren a respirar aire, per depurar els pulmons de fum de tabac, de marihuana i quasi de llenya cremada, i decidiren començar a caminar cap a casa d'ella. Ell tenia quasi clar que hui era el dia que tornaria a sentir-se dins d'algú, sense metàfores ni sentiments.
Sis de la matinada no esperava que acabarem per l'Alameda, tú davant i jo darrere, agafan-te per la cintura. Un llarg passeig ocupà els següents 45 minuts del seu temps, just el que durà el monòleg d'ella. Ell escoltava, sense massa intenció en fer-se sentir. Li agradava sentir-la parlar. Començà per política, diguent-li que tenia pinta de compartir la seua opinió; ell ni ho negà ni ho assentí, sabent que a política l'únic que tenia clar era el que no era, encara no el que era. Amb el temps el monòleg va capgirar a altres temes, mès íntims, on ella li va mentar els seus maldecaps, que no eren molt diferents als d'ell, fins a acabar confessant-li l'última vegada que havia plorat. Ell l'escoltava, i li semblava que la coneixia de feia temps.
Arribàren fins a Manchester, on ella vivia, just davant del seu estadi. Les excuses i raons que ell havia treballat al seu cap per quedar-se a dormir no van fer falta, doncs ella simplement obrí la porta i el convidà a passar. Van beure aigua, per acabar de baixar la borratxera que el passeig quasi havia fulminat, i es dirigiren a l'habitació. L'últim que va veure abans de tancar la llum va ser la senyera que hi penjava tot just dalt del capçal del llit.
Al matí següent, o cinc hores desprès, es donàven l'últim bes i ell eixia d'aquell pis amb un ampli somriure, cansat, amb ganes de contar-li-ho tot al seu amic.
Més tard, al tren, una altra sensació començà a envaïr-lo. Unes hores abans, havia sentit com els seus cosos lluitaven entre llençols per treure's foc, mentre li acariciava els seus cabells rossos, i li havia buscat amb la mirada els grans ulls blaus d'ella, aprofitant un filet de llum que entrava per la persiana... I les últimes paraules que es digueren van ser "be, ja ens veurem".
Tal vegada no estava preparat per a jugar a eixe joc.
Encara que tinga aquesta cara d'empanat, moltes vegades sóc una persona prou observadora. M'agrada, o potser no m'agrada sino que ho faig de manera involuntària, fixar-me en les relacions entre les persones: estos són amics i s'ho pasen de puta mare junts, peró si no es vegeren en mig any no es trobaríen a faltar; aquelles són inseparables i no saben ni pixar si no van juntes; estos altres es pasen peleant tot el dia, peró no poden estar una setmana sense veure's... i com no, em fixe prou en les relacions entre parelles, o inclús abans de que existixca la parella en si.
De vegades he endevinat quan a algún colega li ha agradat alguna xica, o al revès, fins i tot abans de que m'ho diguera, i encara que de vegades algú m'ha dit "va tio, tú flipes", desprès el temps m'ha donat la raó.
Veien-t'ho desde fóra, ara que estic maxuxo (juas juas), he anat agafant certes opinions que m'han conduït a una reflexió: l'amor està sobrevalorat la majoria de les vegades (que no totes), i en un gran percentatje les relacions no són més que la necessitat de la gent de tindre a algú, necessitat que per altra banda no és tal, sino que ú mateixa es crea.
A "Opinios sobre l'amor (II) demostrarè la meva hipòtesi, amb diversos exemples, i espere que em digueu si la compartiu o no, o si anyadirieu algún corolari.
