Deixant enrere el quart de segle

25 crec que ha sigut l'edat clau, on m'han passat un munt de coses, i ha canviat el meu punt de vista sobre moltes altres. El que puga ser al futur segur que estarà un poc influenciat pel que he viscut als 25.

- Ha sigut el primer any que he estat solter des de feia quasi sis, i clar està, tot canvia.

- He fet un bon grapat d'amics, i no sols de facebook, ara puc dir que tinc un lloc on caure mort a tretze països europeus: Portugal, França, Alemanya, Eslovàquia, Eslovènia, Polònia, Irlanda, Rumania, Turquia, Grècia, Bèlgica, República Checa, Ucraïna.

- He viatjat més que a tota la meua vida anterior: diverses ciutats a Polònia (Cracòvia, Varsòvia...), Berlín, Estocolm, Praga, Bratislava, Viena, Budapest, Tramacastilla.

- He estat amb xiques de països que ni m'haguera imaginat (d'açó no farè ennumeració, tindrè un poc de classe :)

- M'he comprat la camiseta de Ryan Giggs.

- He vist en concert a grups com Placebo, Kings of Leon, Prodigy, a Moby... però sobre tot a La Raíz i a La Gossa Sorda , i he aconseguit que dos madrilenys disfrutaren del concert.

- He perdut a algú molt proper, peró he pogut despedir-me.

Algunes coses que no he fet:

- La primera i principal, acabar la carrera. Era la meta que tenia marcada per a aquesta edat, i no ho he fet. Peró be, una assignatura resta, ja queda menys.

- Enamorarme. M'han agradat xiques, peró tant com per a aixó no, i sense dubte aquest fet ha col·laborat a que les coses hagen sigut més fàcils, i les haja disfrutat més.

- No he trobat pràctiques en empressa, que era en lo que jo pensava que ocuparia aquest any.

- No m'he pogut llegir Niebla. Pot amb mí.

- No he vist a Quique González en concert.

- No he après, ni he mogut un pèl per aprendre, a tocar la guitarra. De fet, ni tan sevol tinc guitarra.

- No he pillat la grip A, encara que a Polònia probablement s'ho pensaren.

Espere, als 26:

- Poder fer el que no vaig fer als 25 (excepte llegir-me Niebla i pillar la grip A).

- Llegir-me els llibres que recomana Saül.

- Viatjar un poquet mès si cal (vamos, anar a Dresden). I per què no, tornar a Gdansk.

- Aprendre a fer una paella.

I moltes coses mès, i vosaltres que ho vegeu!

Tramacastilla LA GRANDE

Cap d'any inoblidable, amb una penyeta d'amics inoblidable, a un lloc inoblidable.

Com no pot ser d'altra manera quan ens reunim, ha sigut un temps ple de rises i caxondeo, amb grans moments per a recordar com els duels de Sing Star al més alt nivell, protagonitzats per dos figures de la cançó lleugera, com son Donet i Saül. I els monos ens han fet tindre deu anys menys i disfrutar com a xiquets d'un joc per a nens.




El lloc, inmillorable. Un poblet de 60 persones, perdut per Teruel, on vaig poder saboretjar 3 díes sense cobertura al meu móvil, sols preocupat pel moment, i pels que estaven amb mi.

Cubates per anar a dormir, monòlegs burrianers, escalades i, com no, shows "erotico-festivos" han amenitzat aquests tres dies que hem passat junts.



La nit de cap d'any genial (a banda del fred); corder, ví, bonos de cubates, música (parrapapapapapa-parra-pa-pa) i una grata sorpresa van fer que l'entrada de l'any fora quasi inmillorable, encara que per a l'any que be hauríem d'agafar alguna idea de la festa de Cella:



Com no, una nevà de collons va ser el millor regal per a la nostra canària, encara que no mola pixar a l'aire lliure mentre et cau neu a la punteta.




L'únic que ens deixàrem per fer Saül i jo va ser un "pantalón-tobillo" a l'escenari, pero així ja tenim motius per a tornar :)

Coses per a recordar:

El diàleg més profund que he tingut ultimament, amb la meua amiga Fati:

Fati: Todos los gilipollas tienen suerte.
JO: Todos no, mirame a mí.
Fati: Es que Nando, tú eres otro tipo de gilipollas.

Noelia també soltà alguna perleta que altra:

- Yo me traje traje.
- Va ga-nando Nando.

Conclusions xorres:

1. A tots els pobles hi ha una boja (a aquest era la Remincha, la Garrincha o com fóra).
2. A tots els pobles de muntanya hi ha un mastín solt.


Conclusió important:

Algú va dir fa temps que cada vegada serà més difícil reunir-nos; jo dic que mentre queden Burrianes, Daimúsos i Tramacastillas, sempre trobarem la forma de passar junts uns dies, com si no haguera passat el temps.

I ara les cançons que em recordaran el viatge:

La primera, per a la meua amiga africana, amb la que vaig ser campió de tornar més tard a casa.





I la segona, per als campions mundials de futbolí desmuntable, ja que es va convertir en el nostre himne de la victòria.






Agraïr-li al gran Vicente i a la anfitriona consorte Fati el que féren que aquella casa fóra nostra per uns díes. I a Noe l'esforç que va fer per vindre a passar uns díes amb nosaltres.

Un abraç. Sou molt grans.

... i escolta el silenci de l'habitació

I ara es sentia estrany...

Moltes nits de festa dispossat a tot, i sense aconseguir res més que algun telèfon, algun somriure, algun bes fred on ni tan sols s'empapava del gust a saliva imprópia. Peró aquella nit va ser diferent.

Una frase oportuna a l'eixida d'un local, una gràcia a temps, i als cinc minuts, ell sense els seus amics, ella sense les seues amigues, ell i ella sols en un taxi direcció a un altre antre, més antre si cap.

Una hora d'alcohol, llengua contra llengua i rock desprès eixiren a respirar aire, per depurar els pulmons de fum de tabac, de marihuana i quasi de llenya cremada, i decidiren començar a caminar cap a casa d'ella. Ell tenia quasi clar que hui era el dia que tornaria a sentir-se dins d'algú, sense metàfores ni sentiments.

Sis de la matinada no esperava que acabarem per l'Alameda, tú davant i jo darrere, agafan-te per la cintura. Un llarg passeig ocupà els següents 45 minuts del seu temps, just el que durà el monòleg d'ella. Ell escoltava, sense massa intenció en fer-se sentir. Li agradava sentir-la parlar. Començà per política, diguent-li que tenia pinta de compartir la seua opinió; ell ni ho negà ni ho assentí, sabent que a política l'únic que tenia clar era el que no era, encara no el que era. Amb el temps el monòleg va capgirar a altres temes, mès íntims, on ella li va mentar els seus maldecaps, que no eren molt diferents als d'ell, fins a acabar confessant-li l'última vegada que havia plorat. Ell l'escoltava, i li semblava que la coneixia de feia temps.

Arribàren fins a Manchester, on ella vivia, just davant del seu estadi. Les excuses i raons que ell havia treballat al seu cap per quedar-se a dormir no van fer falta, doncs ella simplement obrí la porta i el convidà a passar. Van beure aigua, per acabar de baixar la borratxera que el passeig quasi havia fulminat, i es dirigiren a l'habitació. L'últim que va veure abans de tancar la llum va ser la senyera que hi penjava tot just dalt del capçal del llit.

Al matí següent, o cinc hores desprès, es donàven l'últim bes i ell eixia d'aquell pis amb un ampli somriure, cansat, amb ganes de contar-li-ho tot al seu amic.

Més tard, al tren, una altra sensació començà a envaïr-lo. Unes hores abans, havia sentit com els seus cosos lluitaven entre llençols per treure's foc, mentre li acariciava els seus cabells rossos, i li havia buscat amb la mirada els grans ulls blaus d'ella, aprofitant un filet de llum que entrava per la persiana... I les últimes paraules que es digueren van ser "be, ja ens veurem".

Tal vegada no estava preparat per a jugar a eixe joc.

Opinions sobre l'amor ( I )

Encara que tinga aquesta cara d'empanat, moltes vegades sóc una persona prou observadora. M'agrada, o potser no m'agrada sino que ho faig de manera involuntària, fixar-me en les relacions entre les persones: estos són amics i s'ho pasen de puta mare junts, peró si no es vegeren en mig any no es trobaríen a faltar; aquelles són inseparables i no saben ni pixar si no van juntes; estos altres es pasen peleant tot el dia, peró no poden estar una setmana sense veure's... i com no, em fixe prou en les relacions entre parelles, o inclús abans de que existixca la parella en si.

De vegades he endevinat quan a algún colega li ha agradat alguna xica, o al revès, fins i tot abans de que m'ho diguera, i encara que de vegades algú m'ha dit "va tio, tú flipes", desprès el temps m'ha donat la raó.

Veien-t'ho desde fóra, ara que estic maxuxo (juas juas), he anat agafant certes opinions que m'han conduït a una reflexió: l'amor està sobrevalorat la majoria de les vegades (que no totes), i en un gran percentatje les relacions no són més que la necessitat de la gent de tindre a algú, necessitat que per altra banda no és tal, sino que ú mateixa es crea.

A "Opinios sobre l'amor (II) demostrarè la meva hipòtesi, amb diversos exemples, i espere que em digueu si la compartiu o no, o si anyadirieu algún corolari.

Vaència-Praga

El passat dia 7 començava el primer dels tres viatges programats per a aquest curs (junt a Dresden i Coimbra); en aquesta ocasió ens esperava Praga, on Anna, Silvi, Edu (el seu maromo), Susa i jo visitaríem un dels grans components de la penyeta de la platja: Ivan el bipolar.

Com no podia ser d’altra manera, el “low cost” ens deparava una escala per algun aeroport europeu. Aquesta vegada ens tocà en sort Roma.

Ací hem de fer un parèntesis per esmentar una frase que per a mi és sentència: “els italians estan més flipats que la mona de Pasqua”. El que menys s’ha de passar una hora davant l’espill abans d’eixir de casa, i van amb uns aires de superioritat que els la llevava jo ben a gust a hòsties. TOTS amb ulleres de sol dins l’avió, rient-se de la gent. Lamentables.

Després d’unes horetes mortes xerrant i menjant-nos les provisions de Susa, partíem per fi cap a Praga. A aquest vol em vaig adonar que no sols els italians estan flipats, perquè ens va tocar un grupet d’espanyols Erasmus que també havien tingut falta d’hòsties a la seva infància. Em dona molta ràbia la gent que està d’Erasmus i es creuen el reis del món. A l’aeroport de Praga, davant del xaval de Mc Donalds, burlant-se d’ell en la seua cara mentre li demanaven de sopar. I un d’ells era de València. Espere trobar-me’l un dijous bufat tornant a casa.

Des de Varsòvia baixà Àlex amb alguns amics Erasmus, i va estar genial reunir-nos amb ell per aquelles terres tan llunyanes i diferents a on solem trobar-nos.

I només anant amb aquesta gent ens pot passar algo tan friki com el que ens passà. Vas amb la gent de Xeraco, entres a un supermercat a Praga, veus unes taronges, es para Silvia a llegir l’etiqueta i comença a partir-se el cul. T’acostes a llegir d’on vénen, i veus escrit, en lletres ben grans: “XERACO”. Per curiositat pilles les tomaques del costat, i fica ben clar “XERACO”. I ja, per acabar, dius de caxondeo “t’imagines que eixos pimentons”... i sí, també (pungeu la foto que es llig millor).
XERACO L’HORTA D’EUROPA!!

Coses que no oblidaré:
-El que de vegades has de fer per una germana. Qui m’ha vist i qui em veu!
-Ramona, amiga checa d’Ivan (i no és pel que penseu caxondos). Una tipa genial.

-Les múltiples versions de programetes de viatjers: “Pajeros viajeros” (si un tío major es passa mitja hora al Kentucky de peu mirant a les ties, i desprès se’n va al wàter, només pot significar una cosa); “Xeraqueros por el mundo”; “Pordioseros viajeros”... (d'aquesta última hi ha document gràfic):



-Dormir en la mateixa habitació que Susa. És un poquet donaora pel...



-Retrobar-me amb Dominik, un amic chec que estigué amb mi d’Erasmus a Gdansk, i que viu a Praga (i no, no és Tarantino).



-La manera que tindria Susa de salvar-se a un accident de vol; amb una mà empentes el seient de davant, i amb l’altra prens fort la xaqueta. I paren les turbulències.



Praga és una ciutat preciosa, encara que no molt gran, per lo que en un parell de dies la veus. Realment no he vist massa coses més que quan vaig anar estant d’Erasmus, peró m’ha molat visitar-la amb amb la penyeta de tota la vida.



La pròxima a Coimbra, a veure a la meua germana.

P.D: Per cert, com està Silvia??



P.D.2: ALguns tornàrem con ens anàrem...

Ya nada es lo que era

Ja me n'he adonat, per molt que no volia fer-ho, peró les coses canvien, i molt.

Uns venen i altres se'n van. El curs passat ens tocava a uns viure una experiència fóra, enguany els toca a altres. Tenia raó algú quan va dir que ja seria difícil que ens tornàrem a reunir tots, almenys com ho feiem abans, i a pesar de que en aquell moment vaig pensar que no tenia el perquè ser així, avui he de reconéixer així serà.

Segurament, arribat cert moment, les circunstàncies de cadascú el deixaran fer unes coses i li impediran fer altres, peró el pitjor de tot és quan es pot, i no es vol.

Uns encaminen la vida d'una manera, i el que no fa tant de temps estava de puta mare, el feia disfrutar, hui no és raó suficient ni per a traure'l del sofà.

Hi ha qui ha arribat a dir que ja no tenim edat per a certes coses, com eixir de festa. 25 anys. M'agradaria saber quina cosa no es pot fer als 25 anys.

Alguns basen la seua vida en una relació de parella, oblidant-se dels amics. Per endur-se les mans al cap. No sóc capaç de recordar l'última festa que m'he pegat amb alguns dels meus. Per a alguns, les dos de la nit del dissabte ja són hores d'anar-se'n cap a casa, a jugar al monopoli, o a follar-se a la nóvia. Com si no tinguera prou hores el dia.

Supose que les preferències canvien, peró el que em molesta es que siga tant dràsticament, que de repent tot el que feies abans de bona gana, ara et suposa un esforç; és com si tot lo d'abans fora només per matar el temps fins a que arribara alguna xica a la teva vida, després els moments amb els amics deixen de tindre importància. Del tema de les novies, i de quina manera canvien a ú, ja parlarè altre dia, si pot ser quan estiga mamat, per no callar-me res i quedar-me ben a gust.

Tal vegada els únics que mai fallen són la penyeta de Xeraco. Cert és que és un cas a part, perque allí anem de vacances, i la mentalitat és altra. Així i tot, algun que altre ha estat prou ausent aquest estiu.

Jo venia de disfrutar de l'experiéncia de ma vida, de pasar 5 mesos viatjant, coneguent a gent de mil països i recorreguent mitja Europa amb ells, de donar-me compte de lo xicotet que é el món, de que hui estàs ací i demà allà, de que cadascú té una cultura própia, peró que al final és la mateixa, i ara mateixa em senc com atrapat, com reprimit.

Ni estic amargat, ni trist, ni em tanque a la meua habitació sense voler saber res de ningú; simplement em senc defraudat, de la situació, i d'algunes persones.

Peró be, supose que el que he de fer és pensar un poc més en mi. Moltes vegades faig coses, encara que no m'abellixquen massa, simplement per no fer-li un lleig a este, o per no deixar tirat a aquell. I este i aquell, en quan tenen un dubte així, sempre agranen cap a ells mateixa, i als demés que els peten.

No fa molt Microsoft llençava al mercat una nova versió de Saül. Tal vegada jo haguera de fer el mateix.

Ya solo me queda
la vacía pena
del viajero que regresa.

La vida puede ser maravillosa

Mare meua, si tenia pols el meu blog. Després de cuatre mesets torne a escriure per ací.

Tenia pensat que la meua entrada per inaugurar la temporada fora sobre alguna de les que tinc pendents, peró hui ha passat una cosa que ha fet que no siga així.

Tots els dies mor gent. De vegades a eixa gent la coneixes intimament, i se't cau el món damunt. Altres sols d'oïda, o de vista, i d'altres és gent que apareix als mitjans de comunicació; generalment aquestes últimes rarament et provoquen tristessa personal, més enllà de la pena del pensar el que patirà la seva família i amics. En canvi, algunes vegades açó passa.

I açó m'ha passat a mi hui. Estava sopant, i m'ha cridat mon pare, que estava vegent la tele a la seua habitació; "voldrà que fique algun canal, perque estarà eixint algo interessant", he pensat jo, peró la notícia que m'ha donat l'ha sentida per la ràdio. "Ha mort Montes", m'ha dit, i m'he quedat gelat. Realment he sentit tristessa en eixe moment.

A ningú li era indiferent Andrés Montes. A alguns no els agradava, els avorria amb les seues frases i els seus crit; a mi m'encantaven. Des que es va conéixer per a la gent del futbol a la tele (encara que a la radio ja va fer fa molts anys un programa), quí no anomenava "tiqui taca" al jugar be, o exclamava "jugón" quan algú a una paxanga feia un pontet. A tots els que disfruten amb l'esport, els agradara Montes o no, s'han mullat de les seues expresions. Tots.

"Tiburón" Puyol, Xavi "Hamphry Bogart", "Dulce" Iniesta... ho feia més divertit encara.

Jo crec que era un tio que podia fer que et tragares un partit avorrit; ell sol era capaç d'entretindre't.

Peró el seu terreny era sense dubte el básquet. Llegendaries les tertúlies de matinada amb Daimiel. El club "Estopa mix", quan els jugador eren lenyeros; "este es del club del Chupa Chups", quan el tio llepava més que la Lewinski; Wilma!!... inclús converses que arrancaven parlant de bàsquet, i accbaven comentant que els calcetins d'ara no se'ls menjaven les sabatilles com ho feien abans.

Rudy, "el mallorquín volador"; "i Mumbrú se fue a la guerra..."; Pau E.T Gasol; "Mojo Picón", "Míster Catering"... el mundial del Japó de bàsquet va ser la risa.

A més, jo crec que contagiava a la gent que comentava amb ell: Kiko i Salinas al futbol; Itu, Epi i companyia al bàsquet... tots acabaven soltant parides, amb més o menys gràcia, peró sempre comentaven els partits amb humor.

He llegit que encara no es sap de qué ha mort. Pense que estava malalt, perque després de la final de l'Eurobàsquet va anunciar que deixava La Sexta. Per a despedir-se, va tornar a dir la frase que més repetia, que sempre anirà lligada a ell:

"La vida puede ser maravillosa"



¿Por qué todos los jugones sonríen igual?