... i escolta el silenci de l'habitació

I ara es sentia estrany...

Moltes nits de festa dispossat a tot, i sense aconseguir res més que algun telèfon, algun somriure, algun bes fred on ni tan sols s'empapava del gust a saliva imprópia. Peró aquella nit va ser diferent.

Una frase oportuna a l'eixida d'un local, una gràcia a temps, i als cinc minuts, ell sense els seus amics, ella sense les seues amigues, ell i ella sols en un taxi direcció a un altre antre, més antre si cap.

Una hora d'alcohol, llengua contra llengua i rock desprès eixiren a respirar aire, per depurar els pulmons de fum de tabac, de marihuana i quasi de llenya cremada, i decidiren començar a caminar cap a casa d'ella. Ell tenia quasi clar que hui era el dia que tornaria a sentir-se dins d'algú, sense metàfores ni sentiments.

Sis de la matinada no esperava que acabarem per l'Alameda, tú davant i jo darrere, agafan-te per la cintura. Un llarg passeig ocupà els següents 45 minuts del seu temps, just el que durà el monòleg d'ella. Ell escoltava, sense massa intenció en fer-se sentir. Li agradava sentir-la parlar. Començà per política, diguent-li que tenia pinta de compartir la seua opinió; ell ni ho negà ni ho assentí, sabent que a política l'únic que tenia clar era el que no era, encara no el que era. Amb el temps el monòleg va capgirar a altres temes, mès íntims, on ella li va mentar els seus maldecaps, que no eren molt diferents als d'ell, fins a acabar confessant-li l'última vegada que havia plorat. Ell l'escoltava, i li semblava que la coneixia de feia temps.

Arribàren fins a Manchester, on ella vivia, just davant del seu estadi. Les excuses i raons que ell havia treballat al seu cap per quedar-se a dormir no van fer falta, doncs ella simplement obrí la porta i el convidà a passar. Van beure aigua, per acabar de baixar la borratxera que el passeig quasi havia fulminat, i es dirigiren a l'habitació. L'últim que va veure abans de tancar la llum va ser la senyera que hi penjava tot just dalt del capçal del llit.

Al matí següent, o cinc hores desprès, es donàven l'últim bes i ell eixia d'aquell pis amb un ampli somriure, cansat, amb ganes de contar-li-ho tot al seu amic.

Més tard, al tren, una altra sensació començà a envaïr-lo. Unes hores abans, havia sentit com els seus cosos lluitaven entre llençols per treure's foc, mentre li acariciava els seus cabells rossos, i li havia buscat amb la mirada els grans ulls blaus d'ella, aprofitant un filet de llum que entrava per la persiana... I les últimes paraules que es digueren van ser "be, ja ens veurem".

Tal vegada no estava preparat per a jugar a eixe joc.

Opinions sobre l'amor ( I )

Encara que tinga aquesta cara d'empanat, moltes vegades sóc una persona prou observadora. M'agrada, o potser no m'agrada sino que ho faig de manera involuntària, fixar-me en les relacions entre les persones: estos són amics i s'ho pasen de puta mare junts, peró si no es vegeren en mig any no es trobaríen a faltar; aquelles són inseparables i no saben ni pixar si no van juntes; estos altres es pasen peleant tot el dia, peró no poden estar una setmana sense veure's... i com no, em fixe prou en les relacions entre parelles, o inclús abans de que existixca la parella en si.

De vegades he endevinat quan a algún colega li ha agradat alguna xica, o al revès, fins i tot abans de que m'ho diguera, i encara que de vegades algú m'ha dit "va tio, tú flipes", desprès el temps m'ha donat la raó.

Veien-t'ho desde fóra, ara que estic maxuxo (juas juas), he anat agafant certes opinions que m'han conduït a una reflexió: l'amor està sobrevalorat la majoria de les vegades (que no totes), i en un gran percentatje les relacions no són més que la necessitat de la gent de tindre a algú, necessitat que per altra banda no és tal, sino que ú mateixa es crea.

A "Opinios sobre l'amor (II) demostrarè la meva hipòtesi, amb diversos exemples, i espere que em digueu si la compartiu o no, o si anyadirieu algún corolari.

Vaència-Praga

El passat dia 7 començava el primer dels tres viatges programats per a aquest curs (junt a Dresden i Coimbra); en aquesta ocasió ens esperava Praga, on Anna, Silvi, Edu (el seu maromo), Susa i jo visitaríem un dels grans components de la penyeta de la platja: Ivan el bipolar.

Com no podia ser d’altra manera, el “low cost” ens deparava una escala per algun aeroport europeu. Aquesta vegada ens tocà en sort Roma.

Ací hem de fer un parèntesis per esmentar una frase que per a mi és sentència: “els italians estan més flipats que la mona de Pasqua”. El que menys s’ha de passar una hora davant l’espill abans d’eixir de casa, i van amb uns aires de superioritat que els la llevava jo ben a gust a hòsties. TOTS amb ulleres de sol dins l’avió, rient-se de la gent. Lamentables.

Després d’unes horetes mortes xerrant i menjant-nos les provisions de Susa, partíem per fi cap a Praga. A aquest vol em vaig adonar que no sols els italians estan flipats, perquè ens va tocar un grupet d’espanyols Erasmus que també havien tingut falta d’hòsties a la seva infància. Em dona molta ràbia la gent que està d’Erasmus i es creuen el reis del món. A l’aeroport de Praga, davant del xaval de Mc Donalds, burlant-se d’ell en la seua cara mentre li demanaven de sopar. I un d’ells era de València. Espere trobar-me’l un dijous bufat tornant a casa.

Des de Varsòvia baixà Àlex amb alguns amics Erasmus, i va estar genial reunir-nos amb ell per aquelles terres tan llunyanes i diferents a on solem trobar-nos.

I només anant amb aquesta gent ens pot passar algo tan friki com el que ens passà. Vas amb la gent de Xeraco, entres a un supermercat a Praga, veus unes taronges, es para Silvia a llegir l’etiqueta i comença a partir-se el cul. T’acostes a llegir d’on vénen, i veus escrit, en lletres ben grans: “XERACO”. Per curiositat pilles les tomaques del costat, i fica ben clar “XERACO”. I ja, per acabar, dius de caxondeo “t’imagines que eixos pimentons”... i sí, també (pungeu la foto que es llig millor).
XERACO L’HORTA D’EUROPA!!

Coses que no oblidaré:
-El que de vegades has de fer per una germana. Qui m’ha vist i qui em veu!
-Ramona, amiga checa d’Ivan (i no és pel que penseu caxondos). Una tipa genial.

-Les múltiples versions de programetes de viatjers: “Pajeros viajeros” (si un tío major es passa mitja hora al Kentucky de peu mirant a les ties, i desprès se’n va al wàter, només pot significar una cosa); “Xeraqueros por el mundo”; “Pordioseros viajeros”... (d'aquesta última hi ha document gràfic):



-Dormir en la mateixa habitació que Susa. És un poquet donaora pel...



-Retrobar-me amb Dominik, un amic chec que estigué amb mi d’Erasmus a Gdansk, i que viu a Praga (i no, no és Tarantino).



-La manera que tindria Susa de salvar-se a un accident de vol; amb una mà empentes el seient de davant, i amb l’altra prens fort la xaqueta. I paren les turbulències.



Praga és una ciutat preciosa, encara que no molt gran, per lo que en un parell de dies la veus. Realment no he vist massa coses més que quan vaig anar estant d’Erasmus, peró m’ha molat visitar-la amb amb la penyeta de tota la vida.



La pròxima a Coimbra, a veure a la meua germana.

P.D: Per cert, com està Silvia??



P.D.2: ALguns tornàrem con ens anàrem...

Ya nada es lo que era

Ja me n'he adonat, per molt que no volia fer-ho, peró les coses canvien, i molt.

Uns venen i altres se'n van. El curs passat ens tocava a uns viure una experiència fóra, enguany els toca a altres. Tenia raó algú quan va dir que ja seria difícil que ens tornàrem a reunir tots, almenys com ho feiem abans, i a pesar de que en aquell moment vaig pensar que no tenia el perquè ser així, avui he de reconéixer així serà.

Segurament, arribat cert moment, les circunstàncies de cadascú el deixaran fer unes coses i li impediran fer altres, peró el pitjor de tot és quan es pot, i no es vol.

Uns encaminen la vida d'una manera, i el que no fa tant de temps estava de puta mare, el feia disfrutar, hui no és raó suficient ni per a traure'l del sofà.

Hi ha qui ha arribat a dir que ja no tenim edat per a certes coses, com eixir de festa. 25 anys. M'agradaria saber quina cosa no es pot fer als 25 anys.

Alguns basen la seua vida en una relació de parella, oblidant-se dels amics. Per endur-se les mans al cap. No sóc capaç de recordar l'última festa que m'he pegat amb alguns dels meus. Per a alguns, les dos de la nit del dissabte ja són hores d'anar-se'n cap a casa, a jugar al monopoli, o a follar-se a la nóvia. Com si no tinguera prou hores el dia.

Supose que les preferències canvien, peró el que em molesta es que siga tant dràsticament, que de repent tot el que feies abans de bona gana, ara et suposa un esforç; és com si tot lo d'abans fora només per matar el temps fins a que arribara alguna xica a la teva vida, després els moments amb els amics deixen de tindre importància. Del tema de les novies, i de quina manera canvien a ú, ja parlarè altre dia, si pot ser quan estiga mamat, per no callar-me res i quedar-me ben a gust.

Tal vegada els únics que mai fallen són la penyeta de Xeraco. Cert és que és un cas a part, perque allí anem de vacances, i la mentalitat és altra. Així i tot, algun que altre ha estat prou ausent aquest estiu.

Jo venia de disfrutar de l'experiéncia de ma vida, de pasar 5 mesos viatjant, coneguent a gent de mil països i recorreguent mitja Europa amb ells, de donar-me compte de lo xicotet que é el món, de que hui estàs ací i demà allà, de que cadascú té una cultura própia, peró que al final és la mateixa, i ara mateixa em senc com atrapat, com reprimit.

Ni estic amargat, ni trist, ni em tanque a la meua habitació sense voler saber res de ningú; simplement em senc defraudat, de la situació, i d'algunes persones.

Peró be, supose que el que he de fer és pensar un poc més en mi. Moltes vegades faig coses, encara que no m'abellixquen massa, simplement per no fer-li un lleig a este, o per no deixar tirat a aquell. I este i aquell, en quan tenen un dubte així, sempre agranen cap a ells mateixa, i als demés que els peten.

No fa molt Microsoft llençava al mercat una nova versió de Saül. Tal vegada jo haguera de fer el mateix.

Ya solo me queda
la vacía pena
del viajero que regresa.

La vida puede ser maravillosa

Mare meua, si tenia pols el meu blog. Després de cuatre mesets torne a escriure per ací.

Tenia pensat que la meua entrada per inaugurar la temporada fora sobre alguna de les que tinc pendents, peró hui ha passat una cosa que ha fet que no siga així.

Tots els dies mor gent. De vegades a eixa gent la coneixes intimament, i se't cau el món damunt. Altres sols d'oïda, o de vista, i d'altres és gent que apareix als mitjans de comunicació; generalment aquestes últimes rarament et provoquen tristessa personal, més enllà de la pena del pensar el que patirà la seva família i amics. En canvi, algunes vegades açó passa.

I açó m'ha passat a mi hui. Estava sopant, i m'ha cridat mon pare, que estava vegent la tele a la seua habitació; "voldrà que fique algun canal, perque estarà eixint algo interessant", he pensat jo, peró la notícia que m'ha donat l'ha sentida per la ràdio. "Ha mort Montes", m'ha dit, i m'he quedat gelat. Realment he sentit tristessa en eixe moment.

A ningú li era indiferent Andrés Montes. A alguns no els agradava, els avorria amb les seues frases i els seus crit; a mi m'encantaven. Des que es va conéixer per a la gent del futbol a la tele (encara que a la radio ja va fer fa molts anys un programa), quí no anomenava "tiqui taca" al jugar be, o exclamava "jugón" quan algú a una paxanga feia un pontet. A tots els que disfruten amb l'esport, els agradara Montes o no, s'han mullat de les seues expresions. Tots.

"Tiburón" Puyol, Xavi "Hamphry Bogart", "Dulce" Iniesta... ho feia més divertit encara.

Jo crec que era un tio que podia fer que et tragares un partit avorrit; ell sol era capaç d'entretindre't.

Peró el seu terreny era sense dubte el básquet. Llegendaries les tertúlies de matinada amb Daimiel. El club "Estopa mix", quan els jugador eren lenyeros; "este es del club del Chupa Chups", quan el tio llepava més que la Lewinski; Wilma!!... inclús converses que arrancaven parlant de bàsquet, i accbaven comentant que els calcetins d'ara no se'ls menjaven les sabatilles com ho feien abans.

Rudy, "el mallorquín volador"; "i Mumbrú se fue a la guerra..."; Pau E.T Gasol; "Mojo Picón", "Míster Catering"... el mundial del Japó de bàsquet va ser la risa.

A més, jo crec que contagiava a la gent que comentava amb ell: Kiko i Salinas al futbol; Itu, Epi i companyia al bàsquet... tots acabaven soltant parides, amb més o menys gràcia, peró sempre comentaven els partits amb humor.

He llegit que encara no es sap de qué ha mort. Pense que estava malalt, perque després de la final de l'Eurobàsquet va anunciar que deixava La Sexta. Per a despedir-se, va tornar a dir la frase que més repetia, que sempre anirà lligada a ell:

"La vida puede ser maravillosa"



¿Por qué todos los jugones sonríen igual?

Fogueres de San Joan

23 de juny. 2006

- Qué, com t'ha eixit?
- Buf, no ho sé, crec que m'he enganyat en unes unitats al principi, encara que la resta l'he fet be. Estos tios solen tindre prou en compte el procediment.
- Va, ara no penses en aixó, anem tots al Tony's.


- Una litrona.
- Q fas?
- Pendre'm la pastilla, que tinc la gola com una pilota de tenis.
- Amb cesvessa?
- La qüestió és algo líquid, pa que pase.
- Va bobet, ara et demane un suc.


- Te'n vens aquesta nit amb nosaltres a la Malvarrosa?
- Es que tinc partidet a Alzira, i després anem a la platja de Cullera, sempre anem ahí a les fogueres.
- Va, vine amb nosaltres!
- Es que ja he quedat, si no anava amb vosaltres de cap.


- Primo?
- Eiii, sóc jo, Carlos està nadant!
- Peró quina marxa es sent per ahí?
- Es que açó està ple de gent!
- I dugueu mal pet!
- Està super guay, te'n tindries que haver vingut!
- Ja, segur que m'ho haguera pasat millor.
- Bé, te'l pase!
- Adéu wapa, ja xarrem.

Peró va ser la nostra última conversa. Avui fa tres anys.

Krakow

Quasi dos mesos desprès de la meva última entrada, torne a escriure al meu blog. En aquesta ocasió, per a parlar de la meva visita a Cracóvia.

Un parell de dies desprès de Berlín, marxava a Cracóvia en un viatge organitzat per l'organització Erasmus d'ací, amb mogolló de colegues (25 erasmus erem). Després de 12 hores en tren desde Gdansk, arribàrem a Cracóvia, i ens adonàrem que algun lladre havia fet l'agost amb els erasmus, i havia desplumat a alguns dels meus amics, encara que a mi em va respectar. Ací els trens de llarga distància es composen de vagons dividits en departaments, i segons diuen tiren algun gas mentre estàs dormint que fa que la teua son siga encara més profunda, i no et despertes. Peró aquest fet va fer que em sorgira certa admiració pels meus amics: tenien tantes ganes de festa, tantes ganes de pasar-ho be, de vore Cracóvia i eixir cada nit a desfer-ho tot, que tancàren l'assumpte amb un "ahora ya no podemos hacer nada, vamonos a una terracita a tomarnos algo".

Cracóvia és una ciutat preciosa, per a mí la perfecta per anar d'Erasmus: és Polónia, per lo cual és barata, i les dones són... pues aixó; és gran, pel que no et falta de res; té parcs molt bonics i zones rodetjant al riu; té un milió de locals per elegir; una plaça preciossa; un castell xulíssim...







Ferem una visita curiosa; anàrem a unes mines de sal, i arribàrem a estar vora 150 metres baix terra. Peró alló estava massa explotat, i d'una manera que no molava. I damunt, anàvem resacosos, pel que no disfrutàrem massa de la visita.

I per supost, qui va a Cracóvia ha d'apropar-se a Austwichtz, amb el coret en un puny. Nosaltres anàrem primer al camp 1, on ens va rebre una guia que ens va anar explicant tot. Aquest camp està format per edificis que abans van pertànyer a l'exèrcit polonés, per lo que tenien menys pinta de barracons. A dintre, distintes exposicions de fotografia, d'objectes que van pertànyer als empresonats... vaja, ficàven els péls de punta. Em pregunte si alguna de le exposicions són necesàries, com aquella a la que veus a una habitació tancada i acristalada tones de cabell real dels presos.




Peró el camp 2, Birkenau, aterra. La porta de l'infern per on antrava el tren amb els presoners, acollona. La via que els conduïa als barracons, o a la mort (en la majoria dels casos, acabava siguent el mateix). Els barracons, els crematoris que es conserven tal qual ho deixaren els nazis, estar dins d'una de les càmeres de gas... buf, veure't allí, on va passar un dels fets més terrorífics de la história, fa que et sengues estrany. La guia ens va explicar quin era el mecanisme d'exterminació. I realment et quedes amb la sensació de que alló era una autèntica fàbrica de matar, com sona.






El tema a Polónia pareix que està tancat, peró res més lluny de la realitat, és una espina clavada massa gran, que fa massa mal. Podem pensar que la gent jove mira cap al futur i ja està, peró si rasques un poc la superfície et dones compte que el rencor perdura, que és molt fàcil trobar a algú que no vol veure a prop a cap alemany. "Es que los alemanes de ahora llevan la sangre de los que nos hicieron tanto daño", em va dir un company polonès quan li vaig dir que els alemanys d'ara no són aquells que van fer aquelles bestialitats al seu poble. Fins ahí arriba. Quan vaig estar a Berlín em va donar la sensació de que ningú odia tant als nazis, com els propis alemanys d'ara. Es senten avergonyits d'aquell passat, almenys la majoria d'ells, realment és la impressió que em va donar. Peró com els expliques aixó als descendents directes d'aquells fets.

Una nit estàvem els Erasmus a un bar prop de les residències, quan ens toparem amb dos xavals polonessos. Un amic alemà estava amb nosaltres. Començàrem a parlar amb ells, tot de bon rotllo, peró quan ens preguntaren d'on erem i arribà el torn del meu amic, tot canvià. "Si eres alemán, no me caes bien: vosotros hacíais guantes con nuestra piel". Blancs ens quedàrem, i rabiossos. "Ell no estava allí", li diguèrem. "Yo no hice nada, yo no estaba allí, por qué me dices esto ahora?", repetia el meu amic. Impacta veure a un tio de vora dos metres i 135 quilos de pes plorant.

La veritat es que un patiment així només el coneix qui el viu, o la família directa d'algú que ho va viure, peró alló em va paréixer injust, molt injust.

P.D: Punxeu les fotos per veure-les en gran. La veritat és que són les fotos que he fet que més m'agraden, a pesar de tot.

26 d'abril

Deiem que erem el mateix
la mateixa cosa tú i jo
paraules que em clavaves per la boca
a la meua habitació.

Deien que erem un vaixell
tan imposible d'enfonsar.

Les paraules que ens deiem.



El vaixell s'enfonsà, peró li farem un Vasa museum, que s'ho mereix.

Berlín

Desprès d'uns dies de no parar, per fí puc ficar-me una estona davant de l'ordinador, en aquest cas per a contar la meua experiència a Berlín.

Berlín és la ciutat que més m'ha impressionat de totes (no en son moltes) les que fins ara he visitat. No és sols una ciutat per a vosotar, és una ciutat per a viure un temps, i algunes de les raons són les següents:

Berlín mola pels seus parcs. Em va sorprendre un montó el Tiergarten. Pots estar al mig d'una ciutat de 3,5 milions d'habitants, i perdret per un paratge ple de verd, de corrents d'aigua, on fer barbacoes, pendre el sol i fins i tot fer nudisme (encara que buscàrem i buscàrem la zona, peró no la trobàrem). Com ja he dit et pots perdre a dintre, cosa que vaig fer jo intentant trobar a Fati (al final ho vaig aconseguir, peró no vaig fer-me una foto amb ella per a provar-ho, caguentot). 1 besote Fati!

Berlín mola per la festa. Supose que hi haurà de tot, peró nosaltres eixirem per una zona de locals amb un rotllet underground on ens ho pasàrem genial. I per primera vegada no m'importà que no em deixàren entrar a un local. Paraules textuals del segurata: ho senc, peró crec que no és una festa per a vosaltres, és de lesbianes. Nomès imaginant-me la festa a dintre ja se'm va alegrar el cos.

Berlín mola pels seus memorials. Odien el passat nazi de la seua nació, peró no volen oblidar-lo per a que no torne a passar res paregut. Per exemple el memorial a les víctimes del holocaust, una àrea de quatre camps de fútbol en el qual pots endinsar-te. O el memorial als llibres cremats pels nazis a la Bebelplatz, baix d'on està situada una biblioteca buida amb espai per als 20000 llibres que es cremaren, i que es pot observar per una finestra al terra. També mola un memorial soviétic enorme, on el tipet segur que es la pelaria.




Berlín impacta per la seua història. És clar, ara no puc dir "mola", però impressiona.





Berlín mola pels seus monuments i edificis. Són impactants. Molts són prou nous, o reconstruits, perque van ser destruits quasi en la seua totalitat, com la porta de Branderburg, i tenen una història d'arrere que els dona un aire especial.





Berlín mola per l'ambient de "saltxitges i cervessa". Anàrem a una plaça amb bars a l'aire lliure, i el rotllet de la gent estava genial. No vull imaginar-me com pot ser el Oktoberfest.



Un consell: no deixeu a Antonio fer una foto:



Berlín mola per la seua ment oberta. Crec que no m'he trobat mai al carrer a mès gays i lesbianes, i passetjant agafats i besant-se (dos xiques besant-se, serà bonico aixó!). Contrasta mogollò amb Polònia. L'altre dia els vaig ensanyar fotos d'Estocolm als del departament (ja saveu, pantalons-tobillo, algún tripico...) i s'enduien les mans al cap.

Berlín mola pels seus hostals. El nostre es deia "3 little pigs", i estava genial. Ens costava 16 € la nit, però compartir l'habitació amb 4 xicones, que damunt anàven per ahí amb roba interior i camiseta, no es paga amb diners :). A l'hostal coneguèrem a prou gent (2 valencianes inclosses), i l'ambient estava de puta mare, com podeu veure a les fotos.



Coses que recordarè:

- Les putes de Berlín. Són agresives, volen follar-te, t'ho diuen així, i asusten. Almenys a mí.
- Zapero: "Antonio, vinimos con 4 condones i nos vamos con 5".
- Dinamarca.
- Pero sobretot, per damunt de totes les coses, el que no oblidarè de Berlín és el següent:



Així que desprès d'aquest viatge, he entès perquè ès la terra promessa del Juli.

P.D: Jo intente organitzar les fotos per a que queden bè, i al publicar apareixen com volen. Però bè, ahí estan.

Salut!

Las flores crecen hasta en el cielo, pa los amigos que allí tenemos

Ja ha arribat la primavera ací a Gdansk, i la veritat es que la gent l'esperava amb ganes. Els polonesos es pasen el dia al carrer fent barbacoes, peró com si estigueren bojos. I l'organitzen en 2 minuts. Ja pot haver eixit un poc el sol de matí, que els dona moral per a aguantar al carrer fins a les 2 de la nit.

Hi ha dies que fa bon temps de veres, peró altres, jo almenys tinc fred. Una conversació d'aquests personatjes per a decidir-se a fer una barbacoa un dia d'aquests pot ser més o menys així:

- Ie Tomachowski, crec que he vist un raig de sol.
- Estàs segura Mariowa?
- Jo juraria que si...
- A vore quans graus fa... 7... açó és xauxa.
- Va, trau el grill que hui hi ha jaleo.

El dissabte passat es va convocar una barbacoa al parc d'avant d'una residència. Ací tenim una especie de foro, i envies un correu i li aplega a tot el món. Porteu les vostres birres i algunes salxitxes, deia. Tú apegues allí, i on veges lloc a algún grill deixes caure la teua carn i ningú et diu res. Fàcil ens reunirem allí vora 250 persones.

Un consell, si aneu a menjar salxitxes a altre país, descobriu primer com es mengen. El plàstic que les recobreix ací no és molt sabrós. Ni molt digestiu.

Així que enguany m'he perdut les paelles, peró almenys he tastat el rotllet d'estar menjant i beguent a l'aire lliure, amb la gent que coneixes i coneguent a la que que no (encara que sense congues, sense "como no te voy a querer"...). Peró el irlandès es trau una flauteta que té, un altre toca la guitarra i sobra.

Ara a Pasqua açó es quedarà prou abandonat, tots se'n tornen a casa o fan algún viatge. Els més atrevits estàn ja recorreguent mitja Europa (Bucarest, Sofia, San Petersburg, Istanbul, i me'n deixe algún). Antonio, Dani, Ramón i jo ens anem aquesta nit a Berlín. Agafem el tren a les 22.00; arribem a Berlín a les 7 del matí. Peró no passa res, portem birres.

Al final farè aquest viatge ara, i no amb vosaltres a juny-juliol, perque em ve millor. Peró intentaré ficar a Ramón a fer congues en el metro per a que no se'm faça estrany. Ja vos contarè.

Disfruteu de les vacances familia.

Salut!

La delicà de Gandia, el quinto d'Alzira, el xicon de Borriana i la fera ferotge

Ja estem de tornada, cadascú a sa casa, després d’haver visitat als primos Carlos i Vicente a la capital d’Escandinàvia. I ha valgut la pena, perquè havem tingut de tot.

Jo vaig arribar un dia abans que els altres dos ocupes, amb dos pantalons ficats, perquè m’havien dit que a Estocolm feia un fred que es cagàven les garrofes (com diria el nostre Johan), i em va rebre un solet que almenys calfava. Per primera vegada en mes i mig el Lorenzo em donava calor. I jo amb dos pantalons. Però tranquils, que molt prompte no duria ficat ni un.

Sorprenentment vaig arribar al centre de la ciutat sense problemes; jo, que no sé molt be per on passa la línia 1 del urbà al meu poble. Potser l’Erasmus m’estiga fent un home de trellat (però no promet res).

Després de trobar-me amb el meu primo, de les primeres risses junts des de feia dos mesos i pico, els primers “caguendeu” i les primeres tocadetes de cul, ens anàrem a la seva residència, a l’habitació que anàvem a ocupar durant 5 dies. Eixa vesprada, cervessetes amb Vicente i els portuguesos, xarradeta, un poquet de “discoteca” i a dormir, que demà serà un altre dia.

El dia següent, arreplegàrem als dos que venien de més lluny, quasi des d’on San Bernat va perdre l’espardenya, i ahí començà el viatge de veres.

Coses que no podien faltar:
- Algun pique (res seriós) entre Botella i jo; sense estes coses, no seriem germans.
- La típica tocadeta d’ous de Saül quan estem en el punt en el que quasi quasi podem dir que som amics; sense açò, no series Saül.
- La dolça innocència de nostra Cristina; Saül i jo et prometem que el de Bangladesh entrà amb 12 ballarines d’arrere, ni una més ni una menys.
- El radiopatio. Marujes!
- Un poquet de remember del DJ Botella. Alkimia forever?

Coses que em van sorprendre:

- Nits frikis: si una nit vas a la planta baixa d’una casa, i al entrar et transportes als anys 60; si una altra nit vas a una discoteca en Suècia, ple de llatines que pareixien dibuixades per Botero, i de llatins pretenent demostrar que saben ballar, on l’única sueca és la que t’agafa la pasta a l’entrada; i un altre dia acabes a un “corridor” amb gent que no coneixes, on la mitad són fills d’exiliats uruguaians, que parlen castellà i suec, pots dir que la festa normal normal no és.
- Si passes de quasi no cuinar-te, a ficar-te a fer uns macarrons a les quatre i mitja de la nit, és que algo estrany passa (o simplement que no pots entrar a l’habitació). Faltà un poquet de tonyineta (o besugo, o atun, o com vulgueu dir-li!), però ens els menjàrem.
- Si estàs tornant mig bufat de festa i et trobes al metro d’Estocolm a la que podria ser la germana xicoteta de Montse, és precís que et quedes pillat. O que t’entre la rissa tonta com a Botella.
- Si t’has de ficar entre un xic i una xica, i no precisament per a fer un trio, és que Rocola ha fet molt de mal.
- Si en 5 dies a Estocolm només vegem a una d’eixes altes, rosses, ulls blaus i que està tremenda, és que no havem estat a Suècia. O que Botella no sap on portar-nos.

Coses que recordaré:

- La tovalla que em va deixar Borella; va ser tovalla, coixí, amiga...
- Les estàncies llargues de Saül i jo a la cuina; els "caguentot" quan intentàvem entrar a l'habitació i la porta estava tancada amb pany.
- Les aventures amb Saül: que si arribem al final del camí de llac; que si entrem a aquest bosc; que si atravesem l'universitat d'estrangis in the night; que si tirem per aquest camí segur que arribem, i si es fa de nit ja ens donarem calor l'un a l'altre; que si el numeret de 7&11...
- A la germana de Montse.

I ara, uns erie de preguntes, i la resposta en images:

Què fan 4 amics que es junten després d'uns mesos?



Com pot acabar una habitació amb 4 persones, 4 nits?



Què necessiten Saül i Nando per a trobar la festa?



Què pasa si els dones a tres xiquets algo amb el que jugar?




Què passa si fiques un baló en el camí de la meitat del Industriales 2E (ó 1B)?



Como no te voy a querer!

Quina és la millor manera d'acabar un viatje (o quasi acabar)?




Què pot acabar pasant si quedeu per a passetjar dos parelles, Saül i Nando?



P.D.1: Anava a ficar Farem saó, peró com que Saül em va amollar que si només pensava ficar cançonetes de La Gossa, i vam estar a Suècia, i em diuen Fernando, i és el meu blog, pues tocava aquesta de ABBA, i en pau!

P.D.2: M'alegra un montó que em signeu amics d'Alzira, ens vegem prompte.