Et vas despertar tard, trencat, cansat, molt més que quan et vas gitar, suat, sovint, tendrament i trist ho recordes més be no ho has pogut oblidar.
En l'aire vas sentir aquella olor, forta i penetrant, com de ferro al roig. Et vas deixar caure, a la cadira, plom. El menjar feia el mateix gust, ferro. No hi tenies sang, a la boca, sí un regust estrany, de final dèpoca. Als llibres les línies no acabaven, lletres morien, sense ser paraules. Et llevares les ulleres, com solies, per poder veure clarament les coses, i et vas fregar el seny, profundament... De sobte, violentament l'angústia, un cop de puny que et posà les ulleres. Relacions neurològiques, al cap, qui, com, quan, per què, volies saber, a la resta del cos, les fisiològiques; el cor galopava, eixint del pit per la boca, seca, sense saliva, i a dintre eixa sequedat vital, car la humitat humana era, fora, suor i llàgrimes salant la pell. Sentires com l'estòmac s'encollia i els pulmons s'eixamplaren, plenantse d'eixa olor intensa de ferro al roig que la finestra no deixava eixir... i la mare que et volia tornar al ventre, salvar-te, i protegir-te.
Ho penses de vegades, quan no sempre, veient-te de fòra, gitat al terra sentint la frescor, sedant, d'aquell marbre, la foscor amable del corredor... Altres no, no ho recorda el teu cap, traint-te, de sobte, ho fa el teu cos, i et torna a fer mal aquell encollir, aquella sequedat, aquella olor....
Érem feliços, abans d'aquell dia, d'aquella felicitat innocent, d'allò que en diríem ignorant, crua. Desprès ho hem sigut, d'altra manera, amb un sentir injustament culpable, car el record, de sobte, t'obri el pit, amb una profunditat dolorosa, i lentament seus, serenament sol, i tristament i dolça, la recordes.
Sí, jo diria que eres tu. La meu posició em permet veure't sense que tu em veges, entre els caps de la gent. De fet em pareix que no hi ha ningú més ací.
Fa temps vas ser algú que va poder ser algú, qui sap. Mai es sap. Et coneixia de vista, tenies eixe tipus de nas que tant m'agrada i em crida l'atenció, i un dia els rius de gent que córre pels bars ens va fer tropessar, i la bromera de les meues ones de cervessa et va esquitxar. Tu em demanares perdó, però vaig ser jo qui et va xafar. Algo per a beure va servir per a compensar-t'ho. El temporal de rises va durar poc, sols fins que la marea decidí emportar-se a les teues amigues d'aquell mar, un poc abas d'eixe punt al que un xic es guanya el dret a demanar-te el telèfon desprès d'un temps de parlar amb tu. Una despedida pesimista, d'eixes on mai es sap, dos segons de mantindre la mirada, abans de baixar-la, tot just al temps que comences a maleïr la teua covardia. Et vaig veure eixir surant d'allí, mentre jo encallava, pensant que ja tornaria a bufar favorable el vent per a tornar-te ací. Però no sempre fa llevant.
Ara, anys desprès, la gent va pujant i baixant a les estacions, però van respectant la meua visió, i segueisc observant-te sense por a que em veges. Portes una maleta gran, i t'imagine tornant a casa despres de molt de temps, desprès d'haver fet de molts llocs ta casa.
Dus els cabells diferents, mès curts i obscurs. Pero eixe nasset ès inconfusible. En canvi t'envolta una melangia que no tenies aquella nit, com una tristessa assentada, no provocada. Potser el seient buit al teu costat siga del mateix tipus que el del meu.
I potser si les coses hagueren sigut diferents, la història de trobar-te al tren anys desprès s'escriuria així:
Hui ha sigut el dia de tots els sants. Ha sigut un dia agradable, hem visitat tres cementiris. El temps ha acompanyat i el sol no ha deixat que fora un dia trist. De fet no vas amb tristessa, però quan estàs davant de l'èsser volgut desaparegut, i veus la sea foto, no pots evitar eixes llàgrimes que no cauen de seguida, que se't queden a l'ull, emborronant-te la mirada un segon, fins que els tanques i rebosen, caiguet-te per la galta a plom. Com plorar però no.
Els èssers humans tenim la virtut de tendir recordar el millor dels que se'van. Ja no val la pena recordar els defectes, o els enfrontments, i tot açò passem a anomenr-ho "tonteries". Però tenim el gran defecte de donar-li masa importància en vida a eixes tonteries, a perdre massa moments fent-los massa cas. De vegades passa que algú que abans estava a la teva vida, i era important, per alguna raó deixa de ser-ho. I passa el temps, i de repent fa segles que no veus a aquell que era un bon amic, no saps com li ha anat a aquella antiga núvia amb qui vas compartir la teua vida tants anys, o no coneixes als fills del teu germà. Pots viure amb això. Però quan de sobte eixa persona desapareix, el remordiment et menja per dins; desitjaries una última cervessa amb aquell, una última trucada a aquella, o haver ficat ous i haver solucionat les coses. Però quan estem a temps no ho fem, i el temps perdut es transforma en dies sense dormir, atacs d'ansietat en meitat de la nit, i insults enfront l'espill.
Totes aquestes coses, afortunadament, no les he viscut. És una de les coses que mès tem. Crec que no tem massa a la mort, sols en la justa messura, com tots, i tambè com tots dessitje que tarde molt de temps en vindre, pero tinc pànic a que arribe el moment, i se m'haja quedat algo important per dir-te, que me'n vaja sense que ho sàpigues, ja siga que et vull, que eres un bo amic, o que eres l'únic amb qui parle de les meues penes. O que alguna tonteria em separe de tu hui, i que u per l'altre ens pergam. Per això intente que quan em despedisc de tu, tot estiga be entre nosaltres, no anar-me'n enfadat, sense saber quan et tornarè a vore, i intentar que no te'n vages tu, havent-te demanat perdò si t'he fet algo mal. No em costa demanar perdò, sè que motes vegades la cague. Sòc així, pero ho reconec, i et dic que ho sent.
Reialmnet li tinc mès por la vida. A deixar-la escapar sense aprofitar-la, a perdre'm cose que no tornaran. Per això quan un dia m'alce a hora de dinar, em fique trist; o quan pase una vesprada entre la sesta i la tele, senc que he perdut el dia; o quan arribe un dissabte a la una de la nit a casa, pense que m'estic perdent algo. Per això si torne de festa a les 8 i a le 12 aconseguisc estar a la platja, em senc em puta mare amb mi mateixa; o si pase una vesprada amb tú entre cervesses, rises i confesions, pense que no podria haver invertit el temps en res millor; o si em dius d'anar a un concert car, o si vols fer un viatje a un lloc on ja he estat, o si em dius que agafem el cotxe i ens anem, i ja veurem o dormim, dic que sí quasi sense pensar-ho, perquè la vida està per a fer coses noves, i viure moments, sobre tot això, viure moments, i si ara em quede sense un duro, ja estalviarè demà per altre costat. Algú em va dir alguna vegada que tot no pot ser. Jo crec que pot ser tot el que reialment vullgues.
Aquest és un dia de tradicions, i m'agrada. La gent s'arregla, fica ben bonic el lloc on descansen els seus, i els visiten. Per supost, lo d'ací no tè res que veure a lo de Mèxic. Per a ells és un dia de festa i el pasen al cementiri, entre guitarres, cançons i beguda.
http://www.youtube.com/watch?v=x-hZjZvS8l0
Es faria estray imaginar-nos ací fent ua paella al cementiri, mentre ens fem alguna cassalla jugat al truc. Per ells la mort és un personatje sagrat, li demanen coses com a un sant mès i fins i tot alguns se'l tatuen. És altra manera de veure-la, no com a la parca, que ens traurà d'aquest món. Una vegada vaig llegir un llibre anomenat "La ladrona de libros". La història, ambientada en la segona guerra mundial, la conta la Mort, que és un personatje mès de la història, algú amb veu, un mer treballador encarregat de transportar ànimes d'ací cap enllà, un poc cansat de ser la mala de la película. És una noveleta amb un punt de tendressa que recomane, i que es llig de seguida.
Els cementiris són molt diferents, depenent del lloc. A Portugal són molt bonics, encara que tristos, i la meus germana m'ha dit que a la nit encenen farolets que fiquen damunt de les tombes. A Polònia tenen molt de color, les tombes, a terra, estan rodejades de flors i de figures de sants amb les que has danar amb compte per no tropessar, tot provocant una sensació d'aglomeració caótica preciosa. En quan puga actualitzarè aquesta entrada amb fotos i ho veureu. Els d'ací són mès sencills, no m'agraden tant, pero sols fa falta un lloc o decansar, supose. A mi m'agraden les tombes a terra. Descansar a terra per sempre.
Fa poc vaig llegir un poema d'Estellés, tan nostre que fa mal:
Em posareu entre les mans la creu o aquell rosari humil, suau, gastat, d'aquelles hores de tristesa i por, i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen. A l'hora justa vull que a Burjassot, a la parròquia on em batejaren, toquen a mort. M'agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués al carrer, inquirint: "Què qui s'ha mort?" I que li donen una breu notícia:
"És el fill del forner, que feia versos". Més cultament encara : "El net major de Nadalet." Poseu-me les ulleres.
Espere que tots arribem en pau al moment, que no ens hagem deixat ni un lloc per visitar, ni un amant a per estimar, ni un amic nou que fer. En definitiva que ens envaisca la calma:
Avui t'he visitat. Feia molt que no ho feia, ja saps com som. Et mereixes el mès gran dels rams, però sols t'he portat una flor groga, del ram que ma mare li va fer a sa mare. T'he portat un poema sense métrica ni rima, però és lo màxim que vaig saber fer. Estaves guapa.
Mès que una opinió, una serie de fets, cadascú que traga la seua pròpia.
Un dia trobes a una persona amb qui sols has de deixar-te portar. Amb qui pots parlar de tot, conversaciones que no has tingut mai amb els teus amics. Ella és la primera amb qui penses per a anar a pendre una birra. Ella et canvia la forma de veure algunes coses, tú eres tú i a qui no li agrade que no mire. Reialment ella et canvia, sense voler, tal vegada sense donar-se compte, t'ha fet millor. Amb ella fas coses que no havies fet amb ningú. Ella et presenta un barri per a tú per descobrir, i que t'encanta. Et porta a llocs on mai havies estat, però que saps que no deixaràs de visitar. Et fa veure que les coses quotidianes, diaries, avorrides, poden ser il·lusionants, sorprenents, agradables. Que sols fa falta tindre ganes de veure-les d'altra manera. No vols lligar-te a algú, però fàcilment eres capaç d'imaginar-te en un futur amb algú així... Però no et tremolen les cames. Saps que seria difícil trobar a algú amb una ment tan oberta, que et deixe tanta llibertat, amb qui pugueres parlar de tot... però no et tremolen les cames.
Altre dia trobes a altra persona, o la retrobes, perquè hi havia estat sempre. Ara segurament les coses no siguen tan fàcils. Segurament hages de ser tú el que la porte a ella. Segurament amb ella les conversacions no siguen tan profundes, ni les coses pasen sense que tú hages de moure un dit. En aquest cas, hauries de ser tú qui s'encarregara de descobrir-li llocs, situacions, moments, cosa que, per altra banda, t'agradaria fer. Potser siga difícil que et sorprenga. Tal vegada ella no haja descobert encara que la rutina pot ser no rutinària.... Fins i tot segurament no et convinga. Probablement, arribat un cert moment, no puguereu estar junts. Que tú mateix digueres "què estic fent". Que ella de repent diguera "on vaig". Fins i tot que els demès te rajen la espalda al pasar... però et tremolen les cames. La mires a la cara i et tremolen les cames. Es pega a tú, i et tremolen les cames.
Dos coses diferents. A la primera hi fiques el cap. A la segona hi fiques les vísceres; no t'hi pares a pensar, et porta l'estòmac. Menys mal que a ninguna hi fiques el cor.
Però a la fi, per una cosa o altra, tot va al seu lloc. Una, perque no es pot voler a algú amb el cap. Et diuen que si estàs tan a gust, ja arribaran els sentiments, però quasi sense voler ho deixes escapar poc a poc. Fins i tot el lloc de l'adèu ès un banquet a un lloc bonic, rodejat de vaixells, a la fresca de la brisa marina, "porque este momento desagradable es mejor que lo vivamos en un sitio agradable". I desprès et fas una última birra, i t'abraces una última vegada, al lloc on tant has disfrutat d'ella.
L'altra, perquè hi arriba algun fet que t'adorm les vísceres i et desperta el sentit comú.
Altra nit coneixes a altra persona. Guapa, simpàtica, divertida, boja. Xarres, beus, balles, bromeges. S'acostes, es beseu, se'n aneu, feu locures, es despediu. I queda ahí. Probablement no es torneu a vore. Sense cap, sense vísceres, i per supost sense cor. Però eixa nit la recordes i somrius. I no cal intentar mantindre el contacte, o promeses de tornar a veure's que probablement no es puguen complir, o dins d'un temps no apetixca complir. I ès el millor, entendre que cada cosa tè el seu lloc i moment, i fora d'ahí ja no ès el mateix, i tal vegada el intentar allargar-ho faça menys perfecte el record de la nit primera.
En fi, de vegades quan algo s'acaba, mès que la tristessa, lo fotut ès el sentiment de pèrdua. Però com diu aquell, "si hemos perdido hemos ganado historias que contar".
P.D: EL dia que vaig ficar al facebook l'anunci de l'entrada, era perquè acabava de saber el fet que m'adormia les vísceres. Menys mal que en aquell moment estava etílic perdut i no podia escriure :)
Melancolia, tristessa, soledat... saúdade. Terme que els engloba a tots, producte del record d'una alegria ausent, sensació desagradable de vegades, però necesària. Aquesta és la paraula que definix Portugal. Un païs que sap saboretjar-la, fer-a una manera de viure.
En Portugal no ès estrany veure a persones solitàries. Als bars és fàcil trobar a algú sol a una taula, beguent un got de vi mentre fulleja el diari o llegeix un llibre.
Portugal és un païs de miradors. Ciutats amb carrers empinats, que pujen, que baixen, i a la part mès alta dels pobles, sempre et trobes amb un mirador des d'on pots veure la ciutat sencera, atravessada per un riu, o limitada per l'oceà Atlàntic. I a aquests miradors hi han taules de pedra on seure amb els amics i berenar, però tambè cadires de pedra amagades entre arbres o a un raconet apartades de tot on veure caure el Sol sol.
Oporto:
Nazaré (no vaig trobar a Pedro):
Portugal és tambè un païs del qual la gent es sol riure. Però Portugal és un païs que va enderrocar una dictadura amb clavells rojos. Cert que es van donar les circunstàncies idónees, que el mateix exèrcit, l'òrgan encarregat a qualsevol païs d'acabar amb les rebelions, desitjava per conveniència la caiguda del dictador, i que així i tot quatre persones van morir. Però la revolta romàntica va aconseguir vèncer el feixisme.
A Coimbra existeixen Repúbliques. Són residències d'estudiants on la gent no paga per viure, on tots s'encarreguen de mantindre-la. Normalment són edificis antics, reformats per dins pels propis estudiants, on s'organitzen festes d'un nivell perrofláutic insuperable (sobre tot per a qui li agrade, a mi al final em va cansar).
Portugal és terra de poetes. I molts d'ells són Fernando Pessoa. Aquest poeta, quan anava a escriure un llibre, es ficava dins de la ment d'un personatje, i escrivia des dels sentiments d'aquest. I firmava amb el nom del personatje en qüestió. A Coimbra s'organitza un mercaet on una dóna genial ven llibrets de poemes, i et conta tot això.
Grandes sao os desertos, e tudo é deserto
Não tirei bilhete para a vida, Errei a porta do sentimento, Não houve vontade ou ocasião que eu não perdesse. Hoje não me resta, em vésperas de viagem, Com a mala aberta esperando a arrumação adiada, Sentado na cadeira em companhia com as camisas que não cabem, Hoje não me resta Senão saber isto: Grandes são os desertos, e tudo é deserto. Grande é a vida, e não vale a pena haver vida,
No saqué boleto para la vida, Yerré a la puerta del sentimiento, No hubo ganas u ocasión que yo no perdiera. Hoy no me resta, en vísperas de viaje, Con la maleta abierta esperando el acomode postergado, Sentado en la silla en compañía con las camisas que no caben, Hoy no me resta Sino saber esto: Grandes son los desiertos, y todo es desierto. Grande es la vida, y no vale la pena que haya vida.
Álvaro de Campos
I d'altre que no era Pessoa, s'anomenava Luís da Camoes:
Nunca soube entender vossa vontade, nem a minha mostrar-vos verdadeira, inda que clara estava esta verdade.
Em mim viverá ela sempre inteira; e, se pera perder já a vida é tarde, a morte não fará que vos não queira.
A Coimbra pots trobar-te a xiques prenent el Sol a la vora del Mondega un dia caluròs, tocant la guitarra i beguent cervessa:
A Portugal pots veure posar-se el Sol dins de la mar, per exemple a la platja d'Aveiro:
A Portugal es canten fados. Depèn de la ciutat, els fados són d'una manera o d'altra. A mi m'agraden els tristos. I al Diligencia baixen la intensitat de la llum, i a una taula hi han sentats dos homes amb guitarres, i algun xic i alguna xica, i van cantant fados mentre et veus una copa de vi i penses amb qui t'agradaria compartir aixó sentat en una taula per a dos a un racó del local.
I Portugal és el païs que la meua germana va elegir per a sentir-se lliure i per a renàixer. I no m'imagine un lloc millor per a ella.
P.D: Però el que mès m'agrada de Portugal és el concepte que tènen de mi:
La primera vegada que ho vaig sentir va ser durant el mes que vaig passar a Irlanda, “aprenent” anglès. Havia estat fora de casa altres vegades, però mai tant de temps, i tan lluny. Allí vaig conèixer a la Xunta. Amb els cinquanta valencians que vam viure aquell mes a Castlebar, allà pel mes de juliol de 2001, vaig viure grans moments, però amb aquest grup d’amics va ser especial. Probablement, sense adonar-nos, ens uní la nostra llengua. Va ser un mes de caxondeo, risses, joc del cubito... Vaig conèixer a un germà que tenia perdut per un xicotet poble anomenat Gilet, i del qual fins aquell moment desconeixia l’existència. Acabà aquell més. Em vaig acomiadar de Teresa y Kassia, la mare i la preciosa filla adolescent que em van fer un lloc a sa casa, sabent que no tornaria a veure-les mai. Almenys l’abraçada amb Kassia va valdre la pena. En quan a la Xunta, es va veure un parell de vegades, i desprès no es va tornar a ajuntar. I el meu germà, que no vivia lluny de mi, deixà de ser germà. Tal vegada sols era el meu germà d’Irlanda. L’any següent em passà algo paregut a Anglaterra. Vaig fer el meu primer amic anarquista. Vaig conèixer a la primera xica amb la que quasi em gite, però amb la qual nomès em vaig donar un bes als llavis amb la boca tancada (una història llarga). Un milió d’andalusos amenitzaren la meua estància, entre els que vaig trobar al menys andalús de tots, que es va convertir en un dels meus millors amics, i que segueix sent-ho. La meua host family, descendents d’inmigrants portuguesos en segona generació, em demostraren com s’obri la porta no de casa, sinó de la família, a algú de fora. Tal com va acabar l’any anterior, sense ningú avisar-me, el mes acabà, i llevat d’una quedada a Madrid, ja no he tornat a saber res de Pablo l’anarquista, de la xica que em bullia la sang, dels andalusos i la meua família de gitanos portuguesos. Aquesta és una espina que tinc especialment clavada, perquè ells em van mostrar que sa casa seguia oberta per a mi, i jo vaig deixar que la porta la tancara el vent poc a poc. El meu amic andalús, però, és l’única vida que segueix creuant-se’m d’aquell mes, junt a la de la monitora a la que monitoritzàvem, i una altra xica que no era d’aquell grup, però devia d’haver-ho sigut. Era un sentiment difícil d’empassar en aquells moments. Jo crec que cada vegada que fas un amic, li estàs entregant una part de tu. I en aquell temps, com que havia deixat de tindre’ls prop, em sentia incomplet, “repartit”... Era eixe mateix sentiment el que em va fer passar-ho malament quan em vaig adonar que molts dels meus amics de la universitat se n’anaven a poblar Europa; uns durant uns mesos, altres qui sap si tornaran. Altra vegada “jo” repartit, sense tindre a colp de pedra les meues parts. Però va ocórrer que vaig ser jo també el que me’n vaig anar. I al meu caminar es creuà gent de mi llocs diferents. I vaig viatjar per mil llocs. I vaig bufar-me a mil llocs. I vaig bessar a mil xiques (ahí m’he passat, ho reconec :). I vaig probar mil menjars, i beure mil begudes, i dormir a mil llits, i agafar mil trens, i mil avions... i desprès de tot allò vaig tornar a casa. I al contrari del que pensava, no vaig sentir melancolia per si les mil vides amb les que m’havia creuat no tornaven a creuar-se’m. Perquè ja no vaig sentir les ganes de tindre a prop cada part de mi que havia repartit. No, aquesta vegada ja no. El que vaig sentir van ser les ganes de que, encara que les nostres vides no es tornen a creuar, el trosset de mi que tinguera cada persona amb la que havia viscut viatjara lluny, des de Canàries fins a Gal•lícia, des d’Oporto fins a Praga, des de Gdansk fins a Rumania, passant per tots i cadascun dels llocs que he xafat, o que xafa la meua gent, aquella amb la que compartixc la meua vida, o amb la que vaig compartir un tros d’ella.
"Abrid los brazos, la mente y repartíos", que deia el poeta.
25 crec que ha sigut l'edat clau, on m'han passat un munt de coses, i ha canviat el meu punt de vista sobre moltes altres. El que puga ser al futur segur que estarà un poc influenciat pel que he viscut als 25.
- Ha sigut el primer any que he estat solter des de feia quasi sis, i clar està, tot canvia.
- He fet un bon grapat d'amics, i no sols de facebook, ara puc dir que tinc un lloc on caure mort a tretze països europeus: Portugal, França, Alemanya, Eslovàquia, Eslovènia, Polònia, Irlanda, Rumania, Turquia, Grècia, Bèlgica, República Checa, Ucraïna.
- He viatjat més que a tota la meua vida anterior: diverses ciutats a Polònia (Cracòvia, Varsòvia...), Berlín, Estocolm, Praga, Bratislava, Viena, Budapest, Tramacastilla.
- He estat amb xiques de països que ni m'haguera imaginat (d'açó no farè ennumeració, tindrè un poc de classe :)
- M'he comprat la camiseta de Ryan Giggs.
- He vist en concert a grups com Placebo, Kings of Leon, Prodigy, a Moby... però sobre tot a La Raíz i a La Gossa Sorda , i he aconseguit que dos madrilenys disfrutaren del concert.
- He perdut a algú molt proper, peró he pogut despedir-me.
Algunes coses que no he fet:
- La primera i principal, acabar la carrera. Era la meta que tenia marcada per a aquesta edat, i no ho he fet. Peró be, una assignatura resta, ja queda menys.
- Enamorarme. M'han agradat xiques, peró tant com per a aixó no, i sense dubte aquest fet ha col·laborat a que les coses hagen sigut més fàcils, i les haja disfrutat més.
- No he trobat pràctiques en empressa, que era en lo que jo pensava que ocuparia aquest any.
- No m'he pogut llegir Niebla. Pot amb mí.
- No he vist a Quique González en concert.
- No he après, ni he mogut un pèl per aprendre, a tocar la guitarra. De fet, ni tan sevol tinc guitarra.
- No he pillat la grip A, encara que a Polònia probablement s'ho pensaren.
Espere, als 26:
- Poder fer el que no vaig fer als 25 (excepte llegir-me Niebla i pillar la grip A).
- Llegir-me els llibres que recomana Saül.
- Viatjar un poquet mès si cal (vamos, anar a Dresden). I per què no, tornar a Gdansk.
Cap d'any inoblidable, amb una penyeta d'amics inoblidable, a un lloc inoblidable.
Com no pot ser d'altra manera quan ens reunim, ha sigut un temps ple de rises i caxondeo, amb grans moments per a recordar com els duels de Sing Star al més alt nivell, protagonitzats per dos figures de la cançó lleugera, com son Donet i Saül. I els monos ens han fet tindre deu anys menys i disfrutar com a xiquets d'un joc per a nens.
El lloc, inmillorable. Un poblet de 60 persones, perdut per Teruel, on vaig poder saboretjar 3 díes sense cobertura al meu móvil, sols preocupat pel moment, i pels que estaven amb mi.
Cubates per anar a dormir, monòlegs burrianers, escalades i, com no, shows "erotico-festivos" han amenitzat aquests tres dies que hem passat junts.
La nit de cap d'any genial (a banda del fred); corder, ví, bonos de cubates, música (parrapapapapapa-parra-pa-pa) i una grata sorpresa van fer que l'entrada de l'any fora quasi inmillorable, encara que per a l'any que be hauríem d'agafar alguna idea de la festa de Cella:
Com no, una nevà de collons va ser el millor regal per a la nostra canària, encara que no mola pixar a l'aire lliure mentre et cau neu a la punteta.
L'únic que ens deixàrem per fer Saül i jo va ser un "pantalón-tobillo" a l'escenari, pero així ja tenim motius per a tornar :)
Coses per a recordar:
El diàleg més profund que he tingut ultimament, amb la meua amiga Fati:
Fati: Todos los gilipollas tienen suerte. JO: Todos no, mirame a mí. Fati: Es que Nando, tú eres otro tipo de gilipollas.
Noelia també soltà alguna perleta que altra:
- Yo me traje traje. - Va ga-nando Nando.
Conclusions xorres:
1. A tots els pobles hi ha una boja (a aquest era la Remincha, la Garrincha o com fóra). 2. A tots els pobles de muntanya hi ha un mastín solt.
Conclusió important:
Algú va dir fa temps que cada vegada serà més difícil reunir-nos; jo dic que mentre queden Burrianes, Daimúsos i Tramacastillas, sempre trobarem la forma de passar junts uns dies, com si no haguera passat el temps.
I ara les cançons que em recordaran el viatge:
La primera, per a la meua amiga africana, amb la que vaig ser campió de tornar més tard a casa.
I la segona, per als campions mundials de futbolí desmuntable, ja que es va convertir en el nostre himne de la victòria.
Agraïr-li al gran Vicente i a la anfitriona consorte Fati el que féren que aquella casa fóra nostra per uns díes. I a Noe l'esforç que va fer per vindre a passar uns díes amb nosaltres.
Moltes nits de festa dispossat a tot, i sense aconseguir res més que algun telèfon, algun somriure, algun bes fred on ni tan sols s'empapava del gust a saliva imprópia. Peró aquella nit va ser diferent.
Una frase oportuna a l'eixida d'un local, una gràcia a temps, i als cinc minuts, ell sense els seus amics, ella sense les seues amigues, ell i ella sols en un taxi direcció a un altre antre, més antre si cap.
Una hora d'alcohol, llengua contra llengua i rock desprès eixiren a respirar aire, per depurar els pulmons de fum de tabac, de marihuana i quasi de llenya cremada, i decidiren començar a caminar cap a casa d'ella. Ell tenia quasi clar que hui era el dia que tornaria a sentir-se dins d'algú, sense metàfores ni sentiments.
Sis de la matinada no esperava que acabarem per l'Alameda, tú davant i jo darrere, agafan-te per la cintura. Un llarg passeig ocupà els següents 45 minuts del seu temps, just el que durà el monòleg d'ella. Ell escoltava, sense massa intenció en fer-se sentir. Li agradava sentir-la parlar. Començà per política, diguent-li que tenia pinta de compartir la seua opinió; ell ni ho negà ni ho assentí, sabent que a política l'únic que tenia clar era el que no era, encara no el que era. Amb el temps el monòleg va capgirar a altres temes, mès íntims, on ella li va mentar els seus maldecaps, que no eren molt diferents als d'ell, fins a acabar confessant-li l'última vegada que havia plorat. Ell l'escoltava, i li semblava que la coneixia de feia temps.
Arribàren fins a Manchester, on ella vivia, just davant del seu estadi. Les excuses i raons que ell havia treballat al seu cap per quedar-se a dormir no van fer falta, doncs ella simplement obrí la porta i el convidà a passar. Van beure aigua, per acabar de baixar la borratxera que el passeig quasi havia fulminat, i es dirigiren a l'habitació. L'últim que va veure abans de tancar la llum va ser la senyera que hi penjava tot just dalt del capçal del llit.
Al matí següent, o cinc hores desprès, es donàven l'últim bes i ell eixia d'aquell pis amb un ampli somriure, cansat, amb ganes de contar-li-ho tot al seu amic.
Més tard, al tren, una altra sensació començà a envaïr-lo. Unes hores abans, havia sentit com els seus cosos lluitaven entre llençols per treure's foc, mentre li acariciava els seus cabells rossos, i li havia buscat amb la mirada els grans ulls blaus d'ella, aprofitant un filet de llum que entrava per la persiana... I les últimes paraules que es digueren van ser "be, ja ens veurem".
Tal vegada no estava preparat per a jugar a eixe joc.
Encara que tinga aquesta cara d'empanat, moltes vegades sóc una persona prou observadora. M'agrada, o potser no m'agrada sino que ho faig de manera involuntària, fixar-me en les relacions entre les persones: estos són amics i s'ho pasen de puta mare junts, peró si no es vegeren en mig any no es trobaríen a faltar; aquelles són inseparables i no saben ni pixar si no van juntes; estos altres es pasen peleant tot el dia, peró no poden estar una setmana sense veure's... i com no, em fixe prou en les relacions entre parelles, o inclús abans de que existixca la parella en si.
De vegades he endevinat quan a algún colega li ha agradat alguna xica, o al revès, fins i tot abans de que m'ho diguera, i encara que de vegades algú m'ha dit "va tio, tú flipes", desprès el temps m'ha donat la raó.
Veien-t'ho desde fóra, ara que estic maxuxo (juas juas), he anat agafant certes opinions que m'han conduït a una reflexió: l'amor està sobrevalorat la majoria de les vegades (que no totes), i en un gran percentatje les relacions no són més que la necessitat de la gent de tindre a algú, necessitat que per altra banda no és tal, sino que ú mateixa es crea.
A "Opinios sobre l'amor (II) demostrarè la meva hipòtesi, amb diversos exemples, i espere que em digueu si la compartiu o no, o si anyadirieu algún corolari.
El passat dia 7 començava el primer dels tres viatges programats per a aquest curs (junt a Dresden i Coimbra); en aquesta ocasió ens esperava Praga, on Anna, Silvi, Edu (el seu maromo), Susa i jo visitaríem un dels grans components de la penyeta de la platja: Ivan el bipolar.
Com no podia ser d’altra manera, el “low cost” ens deparava una escala per algun aeroport europeu. Aquesta vegada ens tocà en sort Roma.
Ací hem de fer un parèntesis per esmentar una frase que per a mi és sentència: “els italians estan més flipats que la mona de Pasqua”. El que menys s’ha de passar una hora davant l’espill abans d’eixir de casa, i van amb uns aires de superioritat que els la llevava jo ben a gust a hòsties. TOTS amb ulleres de sol dins l’avió, rient-se de la gent. Lamentables.
Després d’unes horetes mortes xerrant i menjant-nos les provisions de Susa, partíem per fi cap a Praga. A aquest vol em vaig adonar que no sols els italians estan flipats, perquè ens va tocar un grupet d’espanyols Erasmus que també havien tingut falta d’hòsties a la seva infància. Em dona molta ràbia la gent que està d’Erasmus i es creuen el reis del món. A l’aeroport de Praga, davant del xaval de Mc Donalds, burlant-se d’ell en la seua cara mentre li demanaven de sopar. I un d’ells era de València. Espere trobar-me’l un dijous bufat tornant a casa.
Des de Varsòvia baixà Àlex amb alguns amics Erasmus, i va estar genial reunir-nos amb ell per aquelles terres tan llunyanes i diferents a on solem trobar-nos.
I només anant amb aquesta gent ens pot passar algo tan friki com el que ens passà. Vas amb la gent de Xeraco, entres a un supermercat a Praga, veus unes taronges, es para Silvia a llegir l’etiqueta i comença a partir-se el cul. T’acostes a llegir d’on vénen, i veus escrit, en lletres ben grans: “XERACO”. Per curiositat pilles les tomaques del costat, i fica ben clar “XERACO”. I ja, per acabar, dius de caxondeo “t’imagines que eixos pimentons”... i sí, també (pungeu la foto que es llig millor). XERACO L’HORTA D’EUROPA!!
Coses que no oblidaré: -El que de vegades has de fer per una germana. Qui m’ha vist i qui em veu! -Ramona, amiga checa d’Ivan (i no és pel que penseu caxondos). Una tipa genial. -Les múltiples versions de programetes de viatjers: “Pajeros viajeros” (si un tío major es passa mitja hora al Kentucky de peu mirant a les ties, i desprès se’n va al wàter, només pot significar una cosa); “Xeraqueros por el mundo”; “Pordioseros viajeros”... (d'aquesta última hi ha document gràfic):
-Dormir en la mateixa habitació que Susa. És un poquet donaora pel...
-Retrobar-me amb Dominik, un amic chec que estigué amb mi d’Erasmus a Gdansk, i que viu a Praga (i no, no és Tarantino).
-La manera que tindria Susa de salvar-se a un accident de vol; amb una mà empentes el seient de davant, i amb l’altra prens fort la xaqueta. I paren les turbulències.
Praga és una ciutat preciosa, encara que no molt gran, per lo que en un parell de dies la veus. Realment no he vist massa coses més que quan vaig anar estant d’Erasmus, peró m’ha molat visitar-la amb amb la penyeta de tota la vida.
Ja me n'he adonat, per molt que no volia fer-ho, peró les coses canvien, i molt.
Uns venen i altres se'n van. El curs passat ens tocava a uns viure una experiència fóra, enguany els toca a altres. Tenia raó algú quan va dir que ja seria difícil que ens tornàrem a reunir tots, almenys com ho feiem abans, i a pesar de que en aquell moment vaig pensar que no tenia el perquè ser així, avui he de reconéixer així serà.
Segurament, arribat cert moment, les circunstàncies de cadascú el deixaran fer unes coses i li impediran fer altres, peró el pitjor de tot és quan es pot, i no es vol.
Uns encaminen la vida d'una manera, i el que no fa tant de temps estava de puta mare, el feia disfrutar, hui no és raó suficient ni per a traure'l del sofà.
Hi ha qui ha arribat a dir que ja no tenim edat per a certes coses, com eixir de festa. 25 anys. M'agradaria saber quina cosa no es pot fer als 25 anys.
Alguns basen la seua vida en una relació de parella, oblidant-se dels amics. Per endur-se les mans al cap. No sóc capaç de recordar l'última festa que m'he pegat amb alguns dels meus. Per a alguns, les dos de la nit del dissabte ja són hores d'anar-se'n cap a casa, a jugar al monopoli, o a follar-se a la nóvia. Com si no tinguera prou hores el dia.
Supose que les preferències canvien, peró el que em molesta es que siga tant dràsticament, que de repent tot el que feies abans de bona gana, ara et suposa un esforç; és com si tot lo d'abans fora només per matar el temps fins a que arribara alguna xica a la teva vida, després els moments amb els amics deixen de tindre importància. Del tema de les novies, i de quina manera canvien a ú, ja parlarè altre dia, si pot ser quan estiga mamat, per no callar-me res i quedar-me ben a gust.
Tal vegada els únics que mai fallen són la penyeta de Xeraco. Cert és que és un cas a part, perque allí anem de vacances, i la mentalitat és altra. Així i tot, algun que altre ha estat prou ausent aquest estiu.
Jo venia de disfrutar de l'experiéncia de ma vida, de pasar 5 mesos viatjant, coneguent a gent de mil països i recorreguent mitja Europa amb ells, de donar-me compte de lo xicotet que é el món, de que hui estàs ací i demà allà, de que cadascú té una cultura própia, peró que al final és la mateixa, i ara mateixa em senc com atrapat, com reprimit.
Ni estic amargat, ni trist, ni em tanque a la meua habitació sense voler saber res de ningú; simplement em senc defraudat, de la situació, i d'algunes persones.
Peró be, supose que el que he de fer és pensar un poc més en mi. Moltes vegades faig coses, encara que no m'abellixquen massa, simplement per no fer-li un lleig a este, o per no deixar tirat a aquell. I este i aquell, en quan tenen un dubte així, sempre agranen cap a ells mateixa, i als demés que els peten.
No fa molt Microsoft llençava al mercat una nova versió de Saül. Tal vegada jo haguera de fer el mateix.
Ya solo me queda la vacía pena del viajero que regresa.
Mare meua, si tenia pols el meu blog. Després de cuatre mesets torne a escriure per ací.
Tenia pensat que la meua entrada per inaugurar la temporada fora sobre alguna de les que tinc pendents, peró hui ha passat una cosa que ha fet que no siga així.
Tots els dies mor gent. De vegades a eixa gent la coneixes intimament, i se't cau el món damunt. Altres sols d'oïda, o de vista, i d'altres és gent que apareix als mitjans de comunicació; generalment aquestes últimes rarament et provoquen tristessa personal, més enllà de la pena del pensar el que patirà la seva família i amics. En canvi, algunes vegades açó passa.
I açó m'ha passat a mi hui. Estava sopant, i m'ha cridat mon pare, que estava vegent la tele a la seua habitació; "voldrà que fique algun canal, perque estarà eixint algo interessant", he pensat jo, peró la notícia que m'ha donat l'ha sentida per la ràdio. "Ha mort Montes", m'ha dit, i m'he quedat gelat. Realment he sentit tristessa en eixe moment.
A ningú li era indiferent Andrés Montes. A alguns no els agradava, els avorria amb les seues frases i els seus crit; a mi m'encantaven. Des que es va conéixer per a la gent del futbol a la tele (encara que a la radio ja va fer fa molts anys un programa), quí no anomenava "tiqui taca" al jugar be, o exclamava "jugón" quan algú a una paxanga feia un pontet. A tots els que disfruten amb l'esport, els agradara Montes o no, s'han mullat de les seues expresions. Tots.
"Tiburón" Puyol, Xavi "Hamphry Bogart", "Dulce" Iniesta... ho feia més divertit encara.
Jo crec que era un tio que podia fer que et tragares un partit avorrit; ell sol era capaç d'entretindre't.
Peró el seu terreny era sense dubte el básquet. Llegendaries les tertúlies de matinada amb Daimiel. El club "Estopa mix", quan els jugador eren lenyeros; "este es del club del Chupa Chups", quan el tio llepava més que la Lewinski; Wilma!!... inclús converses que arrancaven parlant de bàsquet, i accbaven comentant que els calcetins d'ara no se'ls menjaven les sabatilles com ho feien abans.
Rudy, "el mallorquín volador"; "i Mumbrú se fue a la guerra..."; Pau E.T Gasol; "Mojo Picón", "Míster Catering"... el mundial del Japó de bàsquet va ser la risa.
A més, jo crec que contagiava a la gent que comentava amb ell: Kiko i Salinas al futbol; Itu, Epi i companyia al bàsquet... tots acabaven soltant parides, amb més o menys gràcia, peró sempre comentaven els partits amb humor.
He llegit que encara no es sap de qué ha mort. Pense que estava malalt, perque després de la final de l'Eurobàsquet va anunciar que deixava La Sexta. Per a despedir-se, va tornar a dir la frase que més repetia, que sempre anirà lligada a ell:
- Qué, com t'ha eixit? - Buf, no ho sé, crec que m'he enganyat en unes unitats al principi, encara que la resta l'he fet be. Estos tios solen tindre prou en compte el procediment. - Va, ara no penses en aixó, anem tots al Tony's.
- Una litrona. - Q fas? - Pendre'm la pastilla, que tinc la gola com una pilota de tenis. - Amb cesvessa? - La qüestió és algo líquid, pa que pase. - Va bobet, ara et demane un suc.
- Te'n vens aquesta nit amb nosaltres a la Malvarrosa? - Es que tinc partidet a Alzira, i després anem a la platja de Cullera, sempre anem ahí a les fogueres. - Va, vine amb nosaltres! - Es que ja he quedat, si no anava amb vosaltres de cap.
- Primo? - Eiii, sóc jo, Carlos està nadant! - Peró quina marxa es sent per ahí? - Es que açó està ple de gent! - I dugueu mal pet! - Està super guay, te'n tindries que haver vingut! - Ja, segur que m'ho haguera pasat millor. - Bé, te'l pase! - Adéu wapa, ja xarrem.
Peró va ser la nostra última conversa. Avui fa tres anys.
Quasi dos mesos desprès de la meva última entrada, torne a escriure al meu blog. En aquesta ocasió, per a parlar de la meva visita a Cracóvia.
Un parell de dies desprès de Berlín, marxava a Cracóvia en un viatge organitzat per l'organització Erasmus d'ací, amb mogolló de colegues (25 erasmus erem). Després de 12 hores en tren desde Gdansk, arribàrem a Cracóvia, i ens adonàrem que algun lladre havia fet l'agost amb els erasmus, i havia desplumat a alguns dels meus amics, encara que a mi em va respectar. Ací els trens de llarga distància es composen de vagons dividits en departaments, i segons diuen tiren algun gas mentre estàs dormint que fa que la teua son siga encara més profunda, i no et despertes. Peró aquest fet va fer que em sorgira certa admiració pels meus amics: tenien tantes ganes de festa, tantes ganes de pasar-ho be, de vore Cracóvia i eixir cada nit a desfer-ho tot, que tancàren l'assumpte amb un "ahora ya no podemos hacer nada, vamonos a una terracita a tomarnos algo".
Cracóvia és una ciutat preciosa, per a mí la perfecta per anar d'Erasmus: és Polónia, per lo cual és barata, i les dones són... pues aixó; és gran, pel que no et falta de res; té parcs molt bonics i zones rodetjant al riu; té un milió de locals per elegir; una plaça preciossa; un castell xulíssim...
Ferem una visita curiosa; anàrem a unes mines de sal, i arribàrem a estar vora 150 metres baix terra. Peró alló estava massa explotat, i d'una manera que no molava. I damunt, anàvem resacosos, pel que no disfrutàrem massa de la visita.
I per supost, qui va a Cracóvia ha d'apropar-se a Austwichtz, amb el coret en un puny. Nosaltres anàrem primer al camp 1, on ens va rebre una guia que ens va anar explicant tot. Aquest camp està format per edificis que abans van pertànyer a l'exèrcit polonés, per lo que tenien menys pinta de barracons. A dintre, distintes exposicions de fotografia, d'objectes que van pertànyer als empresonats... vaja, ficàven els péls de punta. Em pregunte si alguna de le exposicions són necesàries, com aquella a la que veus a una habitació tancada i acristalada tones de cabell real dels presos.
Peró el camp 2, Birkenau, aterra. La porta de l'infern per on antrava el tren amb els presoners, acollona. La via que els conduïa als barracons, o a la mort (en la majoria dels casos, acabava siguent el mateix). Els barracons, els crematoris que es conserven tal qual ho deixaren els nazis, estar dins d'una de les càmeres de gas... buf, veure't allí, on va passar un dels fets més terrorífics de la história, fa que et sengues estrany. La guia ens va explicar quin era el mecanisme d'exterminació. I realment et quedes amb la sensació de que alló era una autèntica fàbrica de matar, com sona.
El tema a Polónia pareix que està tancat, peró res més lluny de la realitat, és una espina clavada massa gran, que fa massa mal. Podem pensar que la gent jove mira cap al futur i ja està, peró si rasques un poc la superfície et dones compte que el rencor perdura, que és molt fàcil trobar a algú que no vol veure a prop a cap alemany. "Es que los alemanes de ahora llevan la sangre de los que nos hicieron tanto daño", em va dir un company polonès quan li vaig dir que els alemanys d'ara no són aquells que van fer aquelles bestialitats al seu poble. Fins ahí arriba. Quan vaig estar a Berlín em va donar la sensació de que ningú odia tant als nazis, com els propis alemanys d'ara. Es senten avergonyits d'aquell passat, almenys la majoria d'ells, realment és la impressió que em va donar. Peró com els expliques aixó als descendents directes d'aquells fets.
Una nit estàvem els Erasmus a un bar prop de les residències, quan ens toparem amb dos xavals polonessos. Un amic alemà estava amb nosaltres. Començàrem a parlar amb ells, tot de bon rotllo, peró quan ens preguntaren d'on erem i arribà el torn del meu amic, tot canvià. "Si eres alemán, no me caes bien: vosotros hacíais guantes con nuestra piel". Blancs ens quedàrem, i rabiossos. "Ell no estava allí", li diguèrem. "Yo no hice nada, yo no estaba allí, por qué me dices esto ahora?", repetia el meu amic. Impacta veure a un tio de vora dos metres i 135 quilos de pes plorant.
La veritat es que un patiment així només el coneix qui el viu, o la família directa d'algú que ho va viure, peró alló em va paréixer injust, molt injust.
P.D: Punxeu les fotos per veure-les en gran. La veritat és que són les fotos que he fet que més m'agraden, a pesar de tot.
Desprès d'uns dies de no parar, per fí puc ficar-me una estona davant de l'ordinador, en aquest cas per a contar la meua experiència a Berlín.
Berlín és la ciutat que més m'ha impressionat de totes (no en son moltes) les que fins ara he visitat. No és sols una ciutat per a vosotar, és una ciutat per a viure un temps, i algunes de les raons són les següents:
Berlín mola pels seus parcs. Em va sorprendre un montó el Tiergarten. Pots estar al mig d'una ciutat de 3,5 milions d'habitants, i perdret per un paratge ple de verd, de corrents d'aigua, on fer barbacoes, pendre el sol i fins i tot fer nudisme (encara que buscàrem i buscàrem la zona, peró no la trobàrem). Com ja he dit et pots perdre a dintre, cosa que vaig fer jo intentant trobar a Fati (al final ho vaig aconseguir, peró no vaig fer-me una foto amb ella per a provar-ho, caguentot). 1 besote Fati!
Berlín mola per la festa. Supose que hi haurà de tot, peró nosaltres eixirem per una zona de locals amb un rotllet underground on ens ho pasàrem genial. I per primera vegada no m'importà que no em deixàren entrar a un local. Paraules textuals del segurata: ho senc, peró crec que no és una festa per a vosaltres, és de lesbianes. Nomès imaginant-me la festa a dintre ja se'm va alegrar el cos.
Berlín mola pels seus memorials. Odien el passat nazi de la seua nació, peró no volen oblidar-lo per a que no torne a passar res paregut. Per exemple el memorial a les víctimes del holocaust, una àrea de quatre camps de fútbol en el qual pots endinsar-te. O el memorial als llibres cremats pels nazis a la Bebelplatz, baix d'on està situada una biblioteca buida amb espai per als 20000 llibres que es cremaren, i que es pot observar per una finestra al terra. També mola un memorial soviétic enorme, on el tipet segur que es la pelaria.
Berlín impacta per la seua història. És clar, ara no puc dir "mola", però impressiona.
Berlín mola pels seus monuments i edificis. Són impactants. Molts són prou nous, o reconstruits, perque van ser destruits quasi en la seua totalitat, com la porta de Branderburg, i tenen una història d'arrere que els dona un aire especial.
Berlín mola per l'ambient de "saltxitges i cervessa". Anàrem a una plaça amb bars a l'aire lliure, i el rotllet de la gent estava genial. No vull imaginar-me com pot ser el Oktoberfest.
Un consell: no deixeu a Antonio fer una foto:
Berlín mola per la seua ment oberta. Crec que no m'he trobat mai al carrer a mès gays i lesbianes, i passetjant agafats i besant-se (dos xiques besant-se, serà bonico aixó!). Contrasta mogollò amb Polònia. L'altre dia els vaig ensanyar fotos d'Estocolm als del departament (ja saveu, pantalons-tobillo, algún tripico...) i s'enduien les mans al cap.
Berlín mola pels seus hostals. El nostre es deia "3 little pigs", i estava genial. Ens costava 16 € la nit, però compartir l'habitació amb 4 xicones, que damunt anàven per ahí amb roba interior i camiseta, no es paga amb diners :). A l'hostal coneguèrem a prou gent (2 valencianes inclosses), i l'ambient estava de puta mare, com podeu veure a les fotos.
Coses que recordarè:
- Les putes de Berlín. Són agresives, volen follar-te, t'ho diuen així, i asusten. Almenys a mí. - Zapero: "Antonio, vinimos con 4 condones i nos vamos con 5". - Dinamarca. - Pero sobretot, per damunt de totes les coses, el que no oblidarè de Berlín és el següent:
Així que desprès d'aquest viatge, he entès perquè ès la terra promessa del Juli.
P.D: Jo intente organitzar les fotos per a que queden bè, i al publicar apareixen com volen. Però bè, ahí estan.
